SEGRE

Creado:

Actualizado:

Duran i Lleida ha piulat que votarà el PSC “sense complexos”. Ho ha dit així, “sense complexos”. Ja el teníem, a banda d’un anorreador i buidador de partits històrics, per un desacomplexat, vista la seva esplendorosa carrera política, que amb tanta mediació Catalunya-Espanya va aconseguir el que va aconseguir –ens referim al seu impressionant bagatge particular i nul col·lectiu–, però ara resulta que té ànima de socialista, ara que s’han convocat unes eleccions il·legals i inconstitucionals, convocades per qui no en té ni remota potestat, en un país ocupat institucionalment, política, policial i d’aquí a poc educativa i comunicativa. Sens dubte, un gran moment, el seu i el de Ramon Espadaler, per tornar a la primera escena política. Què deuen pensar, els soferts i escassos votants actuals de l’històric PSC, de votar el mateix que un antiavortista, missaire i amant de les suites dels millors hotels del món l’única aspiració conjuntural del qual és retornar al poder i farcir-se les butxaques gràcies a la misèria aliena, sempre des de la fosca impunitat pública dels seus actes? Veure Iceta i Ros somrient al costat d’antics membres d’Unió com a companys de viatge és l’últim esperpent moral que ha provocat la República catalana. La depauperació intel·lectual (o sigui, de principis) que ha viscut el socialisme “catalanista” és quasi tan obscena i mísera com la demagògia amb què s’esgargamellen Ciudadanos i PP, en ple deliri autàrquic. Espanya, com veiem, no ha canviat des del franquisme.

I, mentrestant, els catalans vivim sense govern, amb l’únic objectiu d’unes eleccions que ens vénen imposades de l’estranger, entre humiliacions, empresonaments i una catalanofòbia que ha arribat a uns extrems intolerables. L’unionisme està més desfermat que mai, amb declaracions de tota mena i condició, enmig d’un paisatge desolador: el d’haver de corroborar, per enèsima vegada, que el sobiranisme és majoria parlamentària a Catalunya. Quan dic parlamentària, em refereixo a aquell feu sobre el qual residia la voluntat del poble, ara segrestat davant la impunitat més miserable i còmplice d’Europa. Si això és la Unió Europea, prefereixo estar-ne fora i construir la meva democràcia a partir d’altres models, sens dubte de més èxit, que també tenim a prop, com Noruega o Suïssa.

tracking