Nens venent-se
Sol de vermut. Nens jugant a una plaça de poble. Tot dringa. La felicitat es pot beure a glops. Silenci lent dels pares, crits de cop de la canalla. De mica en mica tot es va tornant en càmera lenta. Una mica desenfocat. Un pèl llunyà.
Gràcies al zoom de la vida veiem que als nens se’ls apropen uns altres nens. Cara a cara. No juguen: parlen, xerren. Dialoguen. Tic-tac. Estona i estona. I de sobte uns comencen a córrer esperitats.
Quan arriben a les taules, amb vasos de gels lluitadors que saben que han de perdre, les criatures xisclen: “Pare, Mare… compra’m això, compra’m allò...” Ningú entén res. El què? El què? La resposta és a la plaça. Els altres nens esperen allà. Que aquests tornin. Perquè el que volen és que els hi comprin els joguets que tenen a les seues mans, esperant.
Són joguines domesticades. Velles, usades, de segona mà. Ves a saber d’on surten, d’on venen. Però uns nens els les ofereixen als altres a canvi de diners: 50 cèntims, 1 euro... Una càmera de fotos de plàstic desmanegada, una nina estripada, un camionet sense roda… Uns, bojos per comprar; els altres, per vendre. Tot normal. Però feu zoom in.
Els que fan de comerciants són nens que han nascut aquí i són fills de magrebins, però s’identifiquen així: soc marroquí, algerià, etc. I els que fan de clients són fills de “catalans”, que no saben ni què és ser català. Els primers han après ràpid què és la gana, la fam, l’oportunitat, el futur, el capitalisme i que cada dia hi ha ruquets que comprarien un dinosaure de gel, o un ram de flors de sorra. Duros a quatre pessetes. Gat per llebre.
I aquests crios amb joguines a granel, a mansalva, a dojo, salivegen per uns trastos fets mig malbé. Tenen més il·lusió per això que per res. Per tenir-los. I els altres per treure-se’ls de sobre, per endossar-los i embutxacar-se cèntim a cèntim.
Els seus pares deuen estar treballant, o fent feina a casa, i ells també fan el mateix fora de casa. Els altres pares fent la fotosíntesi els toca decidir si els hi donen 50 cèntims o 1 euro al seu fill per comprar aquella joguina de l’altre crio. Moltes respostes a la immigració són a les taules de sol de vermut. Abans que es desfaci el gel no costa gens endevinar quins nens tiraran endavant i quins no. I sobretot quins tenen clar qui són.
