Gasoil existencial
L’altre dia és un dia repetitiu. Algú torna a preguntar si algú coneix algú per menar un camionet. Trenta-quaranta quilòmetres a la rodona. Omplir, buidar. No troben ningú. Fa temps. I estan acollonits. Li han preguntat fins i tot a Déu, però ell tampoc sap res. Resum diví: hi ha gent, però no hi ha persones. Abans que algú digui res vull explicar una cosa.
Aquest article que vostès tenen als ulls, a les mans, a l’encefalograma, sempre el faig de la mateixa manera. Miro. Sento. Inhalo. Carburo. Remeno. Ideo. Penso. Repenso. Faig punta a la neurona. L’escric a les nits, tardes, matins. Hi torno. Sembla que l’acabo, però no. El reviso. Hi ha cops a les sis de la matinada. I d’altres a les dotze del migdia. El corregeixo pentinant lleganyes al sofà. El repasso al mòbil anxovat mode sardina a la llauna d’un transport públic. El que faig és totalment antisistema.
Avui el sistema (escolar-familiar-vegetal) diu que facis el que facis tot està bé. Per això els nens no repeteixen curs. Si fan una redacció, un treball, o una presentació sobre mocs assilvestrats del Pirineu... Facis el que facis està bé. Només es tracta de lliurar. El que sigui. Antireal. Antiprofessional. Per això suposats éssers amb estudis escriuen un article en dècimes de segon. El lliuren i ja està. Perquè els han ensenyat que facis el que facis està bé. És igual si hi ha errors, equivocacions, no s’entén... Ningú la caga mai. Tothom és feliç.
No és estrany que ningú vulgui fer de xofer, fuster, lampista, munyidor de bolets, o taxidermista. Sempre hi ha mil impediments: sous, horaris, prioritats siderals, bioritmes astrals... Cada cop hi ha més gent que no vol fer res. Sí que volen que els paguin per no fer res. Sí que exigeixen que es cridi als quatre vents que ells fan coses sense fer res. Cada cop hi ha menys persones fent coses. Coses que necessitem, imprescindibles, essencials, reals.
Quan no hi hagi persones fent coses, la gent morirà. De fet, ja ho fan, però ni se n’adonen. Està ple de morts en vida. Amb títols, carreres, doctorats, medalles sense humilitat, distincions d’arrogància, llànties de superioritat, però no saben fer res. No volen fer res. Són res. I sempre, sempre la culpa és dels altres. Sí, d’aquests que ja no els podran portar el gasoil a casa, per escalfar-se amb la calefacció, perquè el camionet ja no el vol dur ningú.
