‘Al·là és lesbiana’
L’activista feminista i LGTBIQ+ marroquina Ibtissam Betty Lachgar ha estat condemnada a dos anys i mig de presó i a una multa de milers d’euros per portar una samarreta amb la inscripció Al·là és lesbiana. El que hauria de ser un gest simbòlic –arrelat en l’activisme, la dissidència i el pensament lliure– s’acaba convertint en delicte i demostra el blindatge de la religió institucionalitzada. Però què és el que realment incomoda d’aquesta frase i què passa quan projectem en Déu un gènere concret? Perquè la frase no només parla d’orientació sexual, sinó que obre també el meló del gènere: “Ella”.
En àrab, com en català, el pronom masculí s’utilitza per defecte. L’Alcorà parla d’Al·là com a “Ell”, tanmateix això no significa que Déu sigui home: és només una limitació de la llengua, que no disposa d’un neutre i recorre al masculí com a universal. El problema és que, mentre el pronom no canviï, la imatge mental d’Al·là continuarà sent masculina. No es poden trencar anys de tradició i educació cognitiva si no canviem la forma prefixada, i no n’hi ha prou amb fer una nota a peu de pàgina dient “això (ell) no s’ha d’interpretar com a masculí”. La llengua estructura la manera com pensem i imaginem, i “ell” ha estat el centre simbòlic de poder i universalitat.
Alliberar Al·là de la forma és alliberar-nos nosaltres també. Si Déu no té cos ni gènere, no pot ser ni home ni dona, ni tampoc pot ser reduït a un patró heterosexual. Imaginar Al·là com a presència etèria, com a font d’existència i de vida, ens permet anar més enllà dels límits que ens han estat imposats pel dogma de la religió. Quan ens atrevim a mirar des d’aquesta obertura, tot canvia; perquè tota pluralitat forma part del reflex de l’infinit. Al·là no exclou ningú (dones, homes, persones trans, gais, lesbianes, no binàries) perquè la divinitat no es pot empresonar dins les categories humanes.
Si Al·là és “tothom”, ningú pot ser exclòs en nom d’Al·là: quan una persona lesbiana diu “jo soc”, seria el reflex o l’expressió de l’Existència mateixa compartida. En aquest context, el crit d’una samarreta diu allò que les institucions callen: que Déu no és patrimoni de cap gènere ni d’una sola moral. La transcendència només és possible si trenquem la presó de la forma i en aquest cas del llenguatge: “Al·là som tothom”.
