Des-connexió digital
Aquesta setmana ha sortit publicat l’estudi més exhaustiu fet fins ara sobre l’impacte de l’entorn digital en la infància i l’adolescència, elaborat per UNICEF, Red.es i diverses institucions acadèmiques, a partir de les respostes de més de 100.000 joves d’entre 10 i 20 anys. Les dades són tan clares com alarmants: vuit de cada deu infants tenen mòbil propi als 11 anys, set de cada deu ja utilitzen xarxes socials i sis de cada deu han vist pornografia abans dels 13. Una de cada tres persones adolescents confessa haver tingut pensaments suïcides i el cinquanta per cent dels enquestats, és a dir, la meitat de la nostra joventut, afirma que voldria deixar les xarxes.
La mateixa setmana, el Govern anuncia el seu nou pla de digitalització i d’implementació de la intel·ligència artificial. Dos fets que, a primera vista, semblen independents però que formen part d’una mateixa trampa perceptiva. Mentre la joventut demana menys pantalles, el sistema treballa per posar-ne més. Allò que converteix les persones adultes en treballadores més productives és el mateix que està minant el benestar emocional de les més joves –i també de les no tan joves–, que viuen connectades permanentment en un flux d’estímuls que els desfigura la percepció de si mateixes i del món.
Les persones adultes, en canvi, vivim immerses en una mena d’heroïcitat cognitiva, la d’intentar separar allò que creiem que hem de fer del que realment voldríem fer. Aprenem a mirar cap a una altra banda quan alguna cosa ens incomoda o ens fa mal, o a conviure, entre d’altres, amb l’estigmatització i el malestar de les altres persones. Tot sembla rutllar mentre el nostre petit món no trontolla. Fins que un fill, una neboda o un amic proper cau en una depressió que, aparentment, ningú no sap d’on ve. Parlem amb aquestes persones i no hi ha causes evidents, però intuïm què hi ha al fons: el buit, aquella sensació de no pertànyer a res.
En aquests casos, sabem que la cura i l’acompanyament són necessaris, però insuficients si el que tenim al davant és una estructura que actua contra la vida.
En un món que converteix qualsevol necessitat en mercaderia –o viceversa– i les relacions en dades, fins i tot l’equilibri personal se sosté sobre allò que ens destrueix. En una societat que confon progrés amb connectivitat digital, des-connectar és un acte revolucionari.
