Infern

Més de cent cinquanta-vuit mil hectàrees s’han cremat durant aquest any. Una catàstrofe què ens deixa estabornits però que ens ha de fer prendre mesures ja.

El padrí Cinto i el padrí Pere es quedaven a dinar tot l’any al tros i cada dia seguien el mateix ritual. A l’arribar, feien un cercle amb quatre pedres, encenien un foc, posaven aigua al tupí i el deixaven encès tot el matí amb els ingredients que les dones els hi havien posat al morral al matí. El padrí Cinto, a més, fumava caliquenyos, dels quals queien cendres enceses directament al terra. I no cal dir, que la rama d’esporgar les oliveres es cremava a muntets.

Mai se’ls va clavar foc.

Suposo que els caliquenyos us deuen haver donat pistes que no estic parlant de temps actuals, sinó de dos i tres generacions enrere.

A dia d’avui, a ningú amb dos dits de seny se li ocorreria córrer cap risc al camp. No tothom té dos dits de seny per això.

Escric aquest article el cap de setmana de la Mare de Déu d’Agost, un cap de setmana on ens hem traslladat a l’infern directament. Les imatges són esfereïdores, gent que ha perdut quasi l’enteniment intentant apagar les llepades d’unes flames afamades de destrucció.

A les notícies del migdia ha sortit el president del Govern en roda de premsa parlant d’un pacte d’estat per fer front a l’emergència climàtica. El padrí Cinto segur que alguna cosa podria aportar. Ell sempre anava amb l’aixada al damunt, herbeta que trobava, herbeta que arrancava.

A la Granadella, d’on eren el Cinto i el Pere, hi havia cinc pastors aleshores i els ramats mantenien nets els marges. A dia d’avui en queda un.

Al juliol, en aquesta mateixa columna, escrivia que l’entorn, si no es cuida, és finit. Però qui cuida aquest entorn? El sector primari està en caiguda lliure. Després d’una de les pedregades que hem tingut a l’estiu, el meu germà em deia: “És com si tu arribessis dilluns a la feina i et diguessin que aquest any cobraràs la meitat del teu salari. Però quin és el teu salari? No el saps.” Així no s’encoratja ningú i em sembla obvi que un pacte d’estat per fer front a les desgràcies climàtiques no pot ignorar aquest sector primari oblidat.

Ens hi posem seriosament?