Lletjor i mal gust

Umberto Eco té un llibre titulat Storia della bruttezza (2007), és a dir, una història de la lletjor. Entre les tesis que hi desenvolupa diu que s’ha d’anar amb molta cura a l’hora de qualificar una cosa de lletja, perquè aquesta consideració sempre anirà associada al bagatge, la cultura o l’època de qui mira. A la Grècia clàssica, que és el paradigma de les coses belles, ja agradaven certes coses horroroses, i durant l’edat mitjana els monstres i altres elements de malveure causaven fascinació. Al segle XVIII, Leandro Fernández de Moratín i uns col·legues fundaven una societat artístico-literària d’amics d’allò lleig, la Societat dels Acalòfils. Tanmateix, la modernor i la complexitat dels discursos han fet que en l’actualitat es confongui sovint allò lleig amb el mal gust. Per exemple, pot donar-se el cas que un esquetx teatral acabi esdevenint un acte de gust dubtós –o una cosa pitjor– si el que fa és escarnir la llengua catalana a partir de discursos d’odi. Fins i tot, si en sortir comentessis l’esquetx amb algú, podria ser que a la conversa emergís l’expressió “allò ha estat lleig”.

Ara posem-hi encara més fantasia. Pot passar, també, que un jove amb calés munti una festa d’aniversari pels seus 18 anys i la plantegi com una oda a l’extravagància des del punt de vista de la indumentària dels assistents –el dress code, que en diuen ara. Però fem-ho encara més estrany i imaginem que la festa és a Olivella, al Garraf; que la celebració sigui amenitzada per uns nans arribats en furgonetes amb vidres tintats; i que l’acreditació a l’esdeveniment, que els cànons estableixen com a glamurosa, es faci en una pineda sense encant on encara hi ha preservatius a terra de la nit d’abans. Per allà, en la més boja de les històries inventades, hi accediria Bizarrap, una de les estrelles més enlluernadores de la música urbana. Tot això és lleig? És clar que no, encara que ens desagradi. De fet, estèticament, no seria res diferent d’una festa de heavies o rockers milionaris als anys vuitanta. Al final, com dèiem, tot és qüestió de la percepció de qui mira, del context cultural i l’època. Jo, ja em disculparan, em quedo amb la realitat per tocar de peus a terra: el dia que vaig fer 18 anys era a Manresa amb mon pare, que va tenir la idea de portar-me a un bingo per celebrar-ho.