El meu vàter
Hem posat a casa uns estors enrotllables, blancs i impol·luts, que fan que els espais adquireixin aquella aparença que bascula entre la senzillesa i modernitat. El noi que va venir a muntar-los, jovenot, era un expert en la matèria. Mentre trastejava per casa i feia la feina, m’anava alliçonant sobre les bondats estètiques dels estors enrotllables. Que si la puresa que transmeten, que si fixa’t quina elegància, que si combinen perfecte amb la decoració que teniu. Va fer-me la sensació que aquell noi estava desaprofitat i que, tot i gaudir del seu ofici de muntador, el futur li deparava altres èxits.
Quan ja vaig tenir prou d’aquella lliçó magistral, vaig baixar cap al meu despatx, a la planta de baix. Allà és on passo més hores, on gaudeixo de la vida a la meva manera. És un espai privatiu i íntim, escassament transitat per ningú i sobre el qual projecto la meva personalitat, ja sigui amb els llibres de la meva biblioteca o els trastos que guardo, que parlen una mica de mi. Aquell espai soc jo.
En forma part el vàter, el meu vàter. Rara vegada les dones de casa el fan servir, potser algun cop fugisser quan estan a punt de sortir de casa i van amb pressa. En aquell vàter hi he pensat molt i he tingut idees que han marcat, poc o molt, el meu esdevenir. Hi he pres decisions i he tingut converses telefòniques rellevants. I, per suposat, he fet les coses que es fan als vàters. Al meu vàter.
El noi dels estors enrotllables, de sobte, va baixar per trobar-me. Mirava pel despatx escodrinyant-t’ho tot, però no tafanejava, buscava una altra cosa. “Tens un vàter, per aquí?”, va preguntar. El món em va caure a sobre. Vaig assenyalar-li la porta, del meu vàter, i s’hi va tancar a dins. Per un moment el cap només em deia que faria aigües menors, però de seguida vaig adonar-me que no, que aquell noi el que desitjava amb tota la força de la natura era plantar un pi. Al meu vàter. No recordo una sensació d’angoixa tan gran en els darrers temps. El noi dels estors enrotllables estava profanant el meu tron artúric, i la cosa devia ser grossa, perquè la indiscreció de la porta corredissa va fer que sentís el plop d’aquell pi caient al fons de la tassa.
I res ha tornat a ser el mateix des d’aquell dia, perquè cada cop que m’hi assec noto la presència del noi dels estors enrotllables.
