El fill ideal
Eva Millet és una periodista que es dedica a temes d’educació i ha escrit sobre la hiperpaternitat: un model de criança intensiva i ansiosa, molt freqüent entre famílies de classe mitjana i alta. Avui, l’infant s’ha convertit en un signe d’estatus. Ha de ser perfecte, com la casa, el cotxe o la dentadura. Els pares es formen, llegeixen manuals, visiten vint-i-cinc escoles i busquen la pedagogia que més èxits assegura, en un càsting extenuant. Segons Millet, aquest model té quatre trets clau: una atenció desmesurada que situa els fills en un altar; la resolució de tot allò que haurien d’afrontar sols; la justificació constant dels seus actes, i la sobreprotecció, amb el mantra que no han de patir.
El sociòleg alemany Heinz Bude ho vincula també amb una angoixa de fons, a la por que afecta tothom en les societats modernes. Obrir-se pas és difícil i lent. Moltes coses es poden fer malament: triar l’escola equivocada, la titulació equivocada, la parella equivocada i el lloc de residència equivocat. Ens despertem amb la fatiga acumulada d’una vida exigent i el concepte de rendiment no només afecta la feina, sinó la família i la vida quotidiana.
Aleshores, per què tots aquests esforços? A quina mena d’infància poden aspirar els fills si els adults viuen esgotats i sota pressió? Cap escola –per brillant que sigui– no pot compensar un vincle familiar feble, ni les hores compartides que ja no tornaran. I no podem parlar de qualitat educativa mentre els mestres cobren poc, se’ls esgota i no se’ls reconeix.
El fracàs escolar no se supera (només) amb receptes pedagògiques –ni amb rànquings o cants a l’ambició– sinó construint una societat on fer de pares no sigui una activitat heroica i on el sistema educatiu no arrossegui els efectes d’unes condicions de treball frustrants i d’uns salaris baixos. Si arribéssim a garantir una igualtat real de condicions per a tots els centres educatius, podríem parlar honestament d’innovació i de llibertat d’elecció. Mentrestant, anem trampejant les contradiccions d’un sistema que reprodueix les desigualtats de base.
No cal cap revolució miraculosa. Potser només caldria començar per fer-se les preguntes que toquen i mirar de cara els problemes reals. Educar no hauria de ser una cursa. És, en el fons, un acte d’amor assossegat i compromès.
