El barri feliç
Un dels xocs culturals que pot sorprendre un europeu quan va a Nord-amèrica és que, tret d’algunes ciutats amb història, com Nova York o San Francisco, o barris concrets de Chicago, Washington o Boston, els seus habitants depenen totalment del cotxe per a fer qualsevol mínim moviment quotidià com anar a comprar menjar, a la farmàcia o a fer un cafè. Tot ho tenen lluny. De fet, és tan estrany veure-hi gent que circula a peu que fins i tot els atura la policia. Arreu han proliferat barris o ciutats senceres d’habitatges idèntics, desconnectats de tot, on ningú es coneix i en què només se socialitza a la feina, a l’escola o en algun centre comercial gegant ubicat ben als afores. En canvi, a Europa, i especialment al sud, tradicionalment s’ha optat per ciutats transitables i compactes, amb tots els serveis a un cop de pedra, on els veïns es coneixen, passejar és un art i es fa vida al carrer.
Els darrers anys, però, sembla que a l’altra banda de l’atlàntic s’han adonat que els barris exclusivament residencials no els aporten felicitat, i somien a seure en un cafè al Trastevere, establir-se a Gràcia o fer el flaneur per Montmartre.
Un dels estudis que relacionen l’habitabilitat amb la felicitat és My home, my neighbourhood, elaborat el 2023 per Happy Cities i encarregat per l’autoritat sanitària pública Vancouver Coastal Health. Després de consultar dos mil residents de quinze municipis, amb diferents classes d’habitatge, van arribar a la conclusió que més enllà de certes dimensions, viure en una casa més gran no fa que siguem més feliços. Tampoc van trobar diferències significatives en la satisfacció dels qui viuen en un xalet, una casa adossada o un apartament. En canvi, el benestar dels veïns té molt a veure amb l’habitatge assequible en un barri transitable, dotat amb serveis i ben connectat amb un transport públic eficient.
Aquí, per contra, de fa dècades s’ha treballat en el sentit invers i s’ha optat per un urbanisme allunyat de la saviesa i la tradició de les ciutats dissenyades des de l’antiguitat perquè hi flueixi la convivència i el comerç, i s’ha deixat corcar molts centres històrics i barris populars, perquè els ha semblat molt més “guai” crear àrees residencials despersonalitzades, sense a penes serveis ni bellesa, i on cal el cotxe per a tot.
