Mal de llengua
De vegades, la llengua em fa mal. Aquí a l’altura del pit sento angoixa pel futur de la llengua amb què entenc el món, la llengua que parlo perquè la parlaven ja els meus padrins (i els seus), perquè si hi ha una herència que segur que deixo a la meva filla és aquesta. És un tros de mi.
Aquest estiu m’ha passat quan he visitat Tolosa de Llenguadoc. Allí l’occità, la llengua més propera al català, és un fòssil. No es pot sentir parlar per enlloc, costa fins i tot trobar-ne dades d’ús a Internet. La transmissió intergeneracional és pràcticament nul·la i la fa servir al voltant d’un testimonial 1% de la població. Hi ha una xarxa d’escoles, les Calandretes, entre el miracle i el miratge, amb uns 4.000 alumnes que tenen l’occità com a llengua vehicular. Des d’abans de la Revolució Francesa, París ha intentat erradicar l’occità i les altres llengües, també el català, que no són el francès, però la I Guerra Mundial va ser punt d’inflexió en el declivi. Les cartes en occità dels soldats al front són testimoni d’una llengua aleshores viva i que en tres generacions s’ha volatilitzat. L’episodi del 15è cos, format per soldats del sud bàsicament occitanòfons que a l’inici del conflicte van patir una derrota estrepitosa, acusat de falta de patriotisme és una mostra de la guerra cultural que també es lliurava a l’interior. Una guerra que l’escola va rematar amb la humiliació sistemàtica dels infants que parlaven llengües diferents del francès.
L’occità és, de fet, també llengua oficial a Catalunya i a la Val d’Aran, vehicular a l’escola. Però la situació amb una base demogràfica de 10.000 habitants és també complexa. Segurament les institucions hi podríem fer més per l’aranès, l’última frontera de l’occità.
Aquesta setmana a TV3 entrevistaven l’escriptor Sebastià Alzamora. Deia que sa mare que cosia sabates a casa li va ensenyar a escriure en català en una pissarreta. Jo en tenia una, de pissarreta com aquella, amb un rellotget i lletres al capdamunt. El meu padrí, analfabet en català com gairebé tots els de la seva generació, també m’hi ensenyava a llegir, en català, abans que comencés l’escola. Diu Alzamora que si “es pensen que els mallorquins, els catalans i els valencians deixaran de parlar la llengua no s’han equivocat mai tant”. De moment, i mira que ho han intentat, sembla que té raó.
