‘Blackout’

Si vostè té un moment, li recordo que aquests dies farà tres mesos de l’apagada del 28 d’abril. Ja no hi pensava oi, criatura? D’on surt aquesta, ara, a les portes de vacances! No pateixi que només faig la reflexió perquè anem fluixos de memòria i convé retenir les coses greus que ens impacten fort, però oblidem ràpid.

Recorda que a les 12.38 h, com dèiem a casa, es van fondre els ploms? Cinc segons i van desaparèixer els 15 GW de generació –encara avui no entenc què vol dir tot això, ho confesso–. Ni electricitat, ni internet, ni comunicacions, ni xarxes socials, ni el miserable timbre de casa anava! Si calia res, tocava trucar a la porta: toc, toc, toc. Però com que no tenim l’orella entrenada per entomar aquest so, per molt que truquessin, res. La conclusió número ú és que vam fer molta bondat. Poca gent es va posar nerviosa i tothom va encarar la situació, perquè al final, féssim els que féssim, no hi havia res a fer. Quina paradoxa.

Paciència, calma, a dormir aviat i a aguantar els especuladors i els ultrasimpàtics que gaudeixen inventant contubernis judeomassònics, obrint comportes de manipulació i de memes del tal Putin prement botonets. Pensem-hi. La situació va ofegar persones grans, que van tenir dificultats de separar el gra de la palla i van arribar a pensar el pitjor que es pot pensar en aquestes situacions: estem en guerra. Aquesta frase no és frívola. Sobretot no n’és per a la gent que han viscut el temps d’entre guerres que, si s’ho mira fredament, no està tan llunyà.

Uns pocs segons, uns bons milers de milionets d’euros en pèrdues i l’oportunitat de viure un blackout, una situació d’apagada general en termes d’accés a la informació, a la comunicació i als mínims estàndards d’allò que se’ns ha venut com a benestar i qualitat de vida. Tothom vam convenir que la situació viscuda ens havia de fer pensar molt, molt. I allà estem. Pensant. Fins que caigui la pinya pel seu propi pes i ens badi el cap. Sempre passa. També li diré que tot i l’esglai, el fet que molta gent ja tingués llum al vespre té un valor majúscul que tampoc no li hem donat. Som així de rancis. Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.