I que bé que viuen, els mestres!

Si vostè té un moment, li proposo parlar de frases tronades que anem soltant i que ja no caldria. Em refereixo a allò del “no siguis mariquita”. Allò altre del “pegues com una nena”. La sensacional “jo no soc racista, però...” que sol anar acompanyada de la tremenda “i les dones que peguen els homes, què, eh!”. En fi, tota una sirga sencera de clàusules que ens encadenen al pesadíssim reialme d’Estesos i Pajares que sembla que interessi no superar, tu. Prou! Canviem de solfa, que aquesta música tufeja.

Un altre dels arguments estel·lars és la tan nostrada: “i que bé que viuen, els mestres!”. Aquesta setmana ja són als centres “Dos mesos de vacances, tu!” i dilluns entra la canalla. Tanqui’s vostè diàriament en una aula carregada d’infància i adolescència –que ara dura fins als 30– i a veure quants dies aguanta sense acabar en calçotets, penjat d’una liana imaginària, a la plaça Major. “Per ser mestre s’ha de tenir vocació”. Xupitooo! I per ser astronauta, no? Perquè només volem vocació en la docència? –Demani perdó!

Quan tremola l’ordre mundial! La culpa? L’escola. Fixi’s, si no, ara que veiem com cauen a mínims històrics els aprovats al teòric del carnet de conduir, ja hem trobat la culpa: davallada de nivell formatiu, mala comprensió lectora, pèrdua de l’hàbit de memòria... I ja ens tens a totes mirant cap al col·le amb aquell recel del “ja t’ho deia jo!”. L’escola és aquell ens que defensen a mort docents, equips directius i personal de diferents àmbits que hi treballa. És també el resultat de les anomenades polítiques educatives, de tot menys estables en el temps: LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE, LOMLOE..., i sovint, víctimes de nous corrents erudits que no sé si ajuden a aprendre, però està clar que no faciliten ensenyar.

Sense la mestra o el mestre que ens va ensenyar a organitzar lletres i números per fer una màgia preciosa o sense la profe que ens va tractar amb afecte i ens va donar la força per créixer i volar, la majoria no seríem on som. Bona part del bo i bonic que representem va començar allà, en una aula plena de dibuixos a les parets, penjadors a mig metre de terra i cartolines de colors... Cuidem els i les docents, carai! Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.