“...y lo sabes!”

Si vostè té un moment, m’agradaria compartir una casuística que estem vivint aquests dies. El món, l’univers!, s’ha dividit en dos: aquells que es mostren sorpresos del tema Julio Iglesias i la gent a qui no ens ha sorprès gota.

No vull parlar d’ell, miri. Parlem de vostè i de mi. Fem-nos preguntes mentre contemplem l’espectacle: les noies, els abusos, els relats hardcore que s’expliquen, el personatge sinistre, el comunicat de bondat universal, els “estamos contingo, Julio” o la seva dona actual que ha publicat “siempre a tu lado” quan fa una vida que viuen a mil quilòmetres de distància... Interroguem-nos. Per què quan passen aquestes coses sempre recelem i malpensem de la víctima i oblidem el presumpte agressor? “Tropecé de nuevo y con la misma piedra?” –ai, les cançons, oi? Per què acabem dient que “tota aquesta generació ja se sap com eren” sense aturar-nos a pensar que el temps no és excusa ni cura els abusos? “Eres mía, solo mía, mía, mía” –cançoneta innocent, sí. Per què no hi ha manera de veure que quan algú està en una posició clara de superioritat té el deure de no intimidar, de no envair, de no abusar, de no fer mal? “Tu inocencia salvaje, me la he bebido yo.” Per què continuem torturant la víctima amb allò del “si tan malament estava, haver plegat”? Per què no entenem que la por i la paralització juguen fortíssim en situacions d’abús, en tots els seus nivells? “Por mi lloraste alguna vez y con mis besos yo sequé tu llanto triste de mujer.” Per què som incapaços de veure els límits, red flags, que se salten tots aquests personatges funestos que s’han cregut sempre per damunt del bé i del mal i que, ara, goita tu, potser els toca passar una mica de por i vergonya? “Yo no sé, señora, porqué piensa mal de mí, yo no sé, señora, qué le han dicho por ahí.” Són només cançons, diu aquell. Per què som tan profundament insensibles i injustos? Posem-nos al lloc de qui denuncia o pensem en les nostres filles. És llavors quan apareix una altra música: “te odio tanto que yo misma me espanto de mi forma de odiar”, que seria “només” una altra cançó de les que fan les bruixes rabioses que no saben plorar de portes cap endins, oi? Quina vergonya de dones! On va a parar. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.