Normalitat extraordinària

Aquest setembre la meva filla ha començat una nova etapa: la universitat. I, amb ella, l’aventura d’anar a viure en un pis d’estudiants. Ha tingut la sort de poder estudiar a la Universitat de Lleida i, nosaltres, la de poder pagar el lloguer d’una habitació en un pis d’estudiants. Una bona manera de fer els primers aprenentatges de la vida adulta. Com ella, moltes de les seves amigues també han fet el pas i ara comencen a descobrir què vol dir viure fora de casa: organitzar-se, cuinar, perdre busos i trobar-los... i, sobretot, conèixer-se a elles mateixes. I per l’altre costat, els pares i les mares mirem de trobar l’equilibri entre la protecció i deixar-los fer el seu propi camí. Ens ajuda que aquests primers dies tornen amb històries boniques, d’aquelles que t’ajuden a reconciliar-te una mica amb el món.

La meva filla, per exemple, va anar a Barcelona per la Festa Major de la Mercè i en va tornar encantada. M’explicava com els treballadors del metro i del bus les ajudaven quan es perdien, de com la gent al carrer s’oferia a indicar-los el camí amb un somriure. Un altre exemple és el de dues de les seves amigues, que van agafar un bus per descobrir la ciutat i, al vespre, assegudes a la parada, esperaven el de tornada. Una conductora s’hi va acostar per avisar-les que aquell dia el bus que elles esperaven no passava. Davant la cara d’espant de les noies, la xòfera –que ja plegava– va decidir fer una petita volta abans de tornar el bus a la cotxera i les va deixar a prop de casa.

També aquí, a Lleida, han tingut bones experiències: conductors de bus que esperen uns segons abans de tancar les portes amb un somriure, que donen indicacions o s’asseguren que les noies baixin en un lloc segur quan tornen de l’entrenament. Petits gestos, que potser no surten a cap titular, però que fan la ciutat més amable. En uns temps en què només ens fixem en el que no funciona: perfils de xarxes que amplifiquen delictes, queixes o prejudicis amb interessos evidents al darrere, potser ja toca donar espai també al que sí que funciona. A les històries de gent que ajuda sense demanar res, a vegades amb un gest tan petit com dir un “bon dia” amb un somriure. Perquè, de vegades, la normalitat és el més extraordinari.