8M

El feminisme ha tornat a demostrar un poder de convocatòria massiu als carrers aquest 8 de març. Mig centenar de milers de persones a la capital catalana, un miler a la ciutat de Lleida, concentracions i actes arreu del país, mobilitzacions intergeneracionals, alegres, combatives.. Malgrat tots els malgrats: l’ofensiva reaccionària que recorre, fantasmal, el conjunt d’Europa, l’erosió del mateix moviment per batalles simbòliques i la falta d’un programa de mínims aglutinador. Hi ha un elefant a l’habitació, però, que m’agradaria subratllar en aquestes línies. Es tracta de l’enorme bretxa entre nois i noies dels 18 als 26 anys al voltant de la igualtat de gènere. Elles són les més feministes de tots els segments d’edat de la població: el 66% se’n considera “molt”. Ells, en canvi, són els més descreguts: només un 35% dels joves (mascles) entre 18 i 26 anys es defineixen “molt” feministes. Les dades dibuixen una realitat contrària al que molts pensem: que les generacions més envellides són les més recalcitrants quan es tracta del gènere. Resultat: la generació Z partida en dos extrems. Què explica aquest fenomen? Els experts apunten diverses causes. La primera, una reacció ideològica als avenços en matèria de gènere: ho veiem a Espanya, però també als Estats Units, Argentina o Suècia. Els discursos de Vox han seduït els nois, amb la inestimable ajuda de youtubers i mitjans brossa, fent-los creure que l’extrema dreta és un espai de subversió i d’incorrecció política. Els nois s’han socialitzat políticament en un context en què la lluita feminista està molt més present que en altres generacions, i, per tant, la polarització és més accentuada. Un altre factor que explica aquesta enorme distància entre gèneres és la percepció –distorsionada– que, amb el feminisme, els homes perden oportunitats i els creix la competència en tots els àmbits socials. Els espanta el futur. Cal recuperar la qüestió material en la lluita feminista. Cal explicar als nois que el fet que la seva mare cobri un salari digne, que la seva àvia pugui tenir una jubilació adequada, que les seves companyes tinguin uns bons serveis públics, que existeixin polítiques de conciliació i reducció de jornada que facilitin les cures familiars, que els preus dels lloguers es limitin de forma universal i en especial a les llars monoparentals també ha de ser la seva lluita.