‘Acoso y derribo’
Lamento comprovar, un cop més, que els pitjors adjectius de la condició humana continuen arribant als llocs de presa de decisions. Començo a assumir que serà difícil que això deixi de passar. Però m’agradaria compartir una reflexió, especialment per a totes aquelles persones que, sense ser militants, van confiar en Pedro Sánchez en les eleccions de 2023. Si més no, per pensar-hi. Davant del cas Cerdán, molts proposaven la convocatòria immediata d’eleccions. No em semblava mala idea. De fet, el portugués António Costa ho va fer. I probablement és el que s’esperaria en una situació política “normal”. Però la política espanyola no és normal. No ho és quan tots aquells poders ocults que fa anys que difamen, insulten, inicien judicis sense proves i generen crispació aconsegueixen imposar-se. I més, quan descobreixes que aquells jutges i fiscals que van fer vaga van intentar no comunicar-ho com la resta de treballadors per evitar perjudicis econòmics. Els sembla normal? No haurien de ser ells els primers a complir la llei? I l’exemple que demanen als altres? Una part del poder judicial és còmplice, entre d’altres, de l’estratègia de desgast i bloqueig permanent. La dreta i ultradreta espanyola s’han instal·lat en una rebequeria permanent. Com un nen petit que només calla quan aconsegueix el que vol. I que, la següent vegada, crida més fort. Volen arribar al govern no per gestionar millor, sinó per acabar amb allò que no controlen. I davant d’aquest escenari, si Sánchez renuncia, què més no faran si, d’aquí a quatre o vuit anys, torna a guanyar algú que els incomoda? Per això crec que ha de continuar. Espanya és avui una de les economies que més creix d’Europa, amb el nivell d’atur més baix dels últims anys, un salari mínim de gairebé 1.200 euros i polítiques decidides per protegir qui més ho necessita. També hem recuperat un cert grau de concòrdia a Catalunya. Res passa perquè sí. I aquest acoso y derribo respon, precisament, a tot això: als avenços socials, a la convivència, al progrés de tantes persones que fins fa poc eren invisibles. Jo el vaig votar per això. I també per exigir-li que sigui implacable amb aquells que roben. Però no per permetre que, com massa vegades, a la fi acabin guanyant els de sempre.
