Que no els tallin les ales

Durant anys, cada cop que arribava el 12 d’agost analitzava els reptes que teníem els joves en aquell moment. L’últim cop va ser el 2014. Onze anys després, podria dir que ja he deixat de ser jove –per molt que es digui que els quaranta són els nous trenta–, i cal ser conscient quan canvies d’etapa. Com ja dèiem l’any passat, la percepció que els joves no aprofiten el temps o només pensen en la diversió ve de lluny; fins i tot a l’edat mitjana es deia el mateix. Però la realitat del 2025 és que ho segueixen tenint difícil. Amb expectatives altes, topen amb una realitat que no acompanya. L’informe del Consell de la Joventut mostra que emancipar-se continua sent un repte. Cada cop hi ha més joves sisis –que sí que treballen i sí que estudien al mateix temps– amb salaris que, tot i pujar, no s’adeqüen a la seva alta qualificació. I una dada alarmant: la taxa de joves menors de 34 anys amb problemes psicològics ha crescut un 590% en l’última dècada. Res passa perquè sí. A urgències, cada vegada atenem més persones joves, i més joves que mai, per intents de suïcidi. A tot això s’hi afegeix una percepció social que els presenta com obsessionats per l’oci. Però potser no estan equivocats quan prioritzen el temps personal i la idea que es treballa per viure i no a l’inrevés. Molts hem sentit frases del tipus “quan jo era jove treballava tantes hores...” Potser aquella explotació, aprofitant la il·lusió de les primeres feines, tampoc era correcta. Els joves són motor de canvi. A urgències, per exemple, vam canviar la forma de treballar tradicional –no sense reticències– per fer-nos més atractius per als professionals més joves. Avui tenim una plantilla jove i motivada, i tot el servei, també els més veterans, s’ha beneficiat d’aquest canvi. Necessitem joves que trenquin el “sempre s’ha fet així”. En un moment de llibertat i igualtat com no havíem tingut mai, cal impulsar mesures que permetin que els joves puguin fer realitat el seu projecte vital. Que no els tallin les ales amb la pressa dels grans. Que puguin volar, equivocar-se, somiar i començar de nou. Perquè només així la joventut és, de debò, el motor que fa avançar el món. Perquè necessitem que facin de joves i impulsin els canvis que, al final, ens acaben beneficiant a tots.