París

La colla d’amigues, avui, pren cafè en una de les cafeteries del barri de Balàfia a Lleida. El sol escalfa sense cremar i l’aire és fresc i agradable. Mentre xerren unes i altres, des de l’interior del local, arriben els mots d’una cançó que trasbalsa la Roser: “Je voudrais tant que tu te souviennes/ Des jours heureux.../ En ce temps-là la vie était plus belle” (M’agradaria tant que et recordessis/ dels dies feliços.../ En aquell temps, la vida era més bella). La Roser acluca els ulls, sota unes ulleres de sol tan fosques que cap amiga s’adona si els té oberts o tancats, i es deixa transportar.

París. Tots dos són a Pigalle. Xino-xano arriben a Montmartre. Abans visiten el seu cementiri i les tombes, entre altres, de Gautier i Stendhal. La Roser no pot deixar de somriure quan recorda la seva cara quan li va dir que també volia anar al cementiri Père Lachaise, per veure les sepultures de Balzac, Musset... i que per descomptat no se n’aniria sense visitar el de Montparnasse, on reposaven Baudelaire, Duras, i que a més es volia fotografiar vora la tomba de Maupassant.

La Roser, des de davant del Sacré-Cœur, contempla la catifa de teulades de París mentre escolta: “Tu vois, je n’ai pas oublié/ La chanson que tu me chantais/ .../ Toi tu m’aimais, et je t’aimais.” (Veus jo no he oblidat/ la cançó que em cantaves/ .../ Tu m’estimaves/ i jo t’estimava). Després es traslladen al Trocadero. Des d’allí, una immensa esplanada arriba fins a l’École militaire i, al bell mig, la imponent Torre Eiffel. Plegats, fan un beure al Café de Flore. Dinen al restaurant del Musée d’Orsay i sopen a Les Deux Magots, on els esperits de Verlaine, Rimbaud, Mallarmé i tants altres semblen presents.

Gaudeix escoltant: “Mon amour silencieux et fidèle / Sourit toujours et remercie la vie/... Comment veux-tu que je t’oublie?/ En ce temps-là, la vie était plus belle” (El meu amor silenciós i fidel/ somriu sempre i agraeix la vida/... Com vols que t’oblidi?/ En aquell temps, la vida era més bella). Ell es va fent fonedís mentre a ella li arriben els mots: “...la vie sépare ceux qui s’aiment/ Tout doucement, sans faire de bruit” (...la vida separa aquells que s’estimen/ A poc a poc, sense fer soroll). Abans no desaparegui, pregunta: “Quan et tornaré a veure?” “Cada cop que facis cap a París.”