De rookie, fotografiant d'amagat un enterrament

La passió per la fotografia, esdevinguda professió, que m’ha acompanyat des de la meva adolescència s’inicia oficialment un dia que el meu pare em va premiar amb una càmera Yashica Minister D per haver fet la gesta d’aprovar tres assignatures que em van quedar penjades de quart de batxillerat i la revàlida, tot al setembre. Prèviament ell m’havia preguntat què volia si aconseguia la gesta. Jo no era bon estudiant i l’home va veure que si no em posava una bona pastanaga davant no me’n sortiria. La seva aposta va ser guanyadora: amb molta sorpresa, i en contra de les meves expectatives, vaig aprovar. Sempre he cregut que a l’INEM ja no volien que repetís curs un quart cop i així em farien desaparèixer de l’institut, cosa que van aconseguir. A l’any següent, ja tenia un treball. 

Diria que aquesta foto està feta amb la càmera esmentada i no és digital. Està feta en una època de quan jo encara anava amb una “pandilla” formada per nois i noies tots adolescents. El nexe que ens aglutinava era l’afició a l’excursionisme i a la muntanya, i en definitiva a l’aventura. Alguns escalàvem, altres feien espeleologia i els menys senzillament caminaven. Quan no anàvem d’excursió organitzàvem de Lleida estant alguna sortida de rodalies. Alguns ja podien disposar del cotxe dels seus pares. Aquesta condició ens possibilitava anar a llocs mitjanament llunyans. Ho fèiem normalment en diumenge i a la tarda, després de dinar, per costum, quedàvem a l’altell o zona íntima de la cafeteria La Jijonenca a la rambla Ferran, i tot fent un cafè improvisàvem en un consens gairebé impossible on podríem anar. Sempre hi havia algú díscol que posava impediments, demostrant el seu nul interès per la proposta exposada. Sovint ens quedàvem allí fent petar la xerrada o observant els nostres amors de joventut. Alguns de més llençats, en fase de protoparella, aprofitaven per desaparèixer dissimuladament o descaradament amb alguna excusa barata. La veritat és que vam fer algunes sortides interessants, sempre amb un rerefons cultural. Recordo exemples tan dispars com anar a escoltar les Vespres al monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, o jugar com la canalla al parc ja en desús de les Basses d’Alpicat. També recordo un dia que els vaig convèncer d’anar a Classificació de la Renfe, al meu barri de Pardinyes. Encara hi havia vagons de tren, tant de mercaderies com de passatgers, generalment atrotinats. En aquests i altres llocs vaig fer als meus companys possiblement els únics retrats d’adolescència de les seves vides. Alguns encara m’ho agraeixen ara. El fet és que jo sempre anava amb la càmera al coll i la feia anar, llavors sense gaire criteri ni tècnica. Això sí, amb molta il·lusió. 

Del dia que vaig capturar aquesta imatge, deu fer ja uns cinquanta anys, el record em ve molt difús, però tinc clar que vam anar a parar aquí de pura casualitat, cosa que ens passava tot sovint. Aquell va ser un diumenge plujós, la mula amb la manta n’és testimoni. El mal temps degué ser la causa que no anéssim a la muntanya. No sé ben bé per què vam decidir anar aquí, i menys amb el temps que feia. Aquell mateix dia va haver-hi una posta de sol magnífica, d’aquelles de sol rogent. Normalment fèiem la descoberta del lloc i anàvem a veure el més important del poble. L’església acostumava a ser el més notable. També érem aficionats a visitar els cementiris si estaven oberts. En el cas que ens ocupa, vam anar direcció a l’església i la nostra sorpresa va ser veure que estaven d’enterrament aquella tarda. Ja de lluny vaig veure la vella carrossa mortuòria, i tot seguit vaig aturar la “pandilla” i els vaig dir: pareu!, no us mogueu d’aquí! Que no us vegin, vull fer alguna foto amb discreció. El meu interès inicial eren la mula amb la manta i la raresa de la carrossa, però en veure els assistents que es volien estalviar el sermó, la cosa va agafar més pes. El dia rúfol il·luminava adequadament el tema. Em vaig atansar com aquell que vol perpetrar un atracament, no tenia gens clar que si ho hagués fet a cara descoberta els hauria fet gaire gràcia, com si estigués fent una profanació. Amb aquestes coses de la mort s’ha d’anar amb una cura i respecte especial. El cas és que no em van veure i vaig poder retratar allò que volia. De tota manera diria que el nen sí que em va veure. Quan vaig fer la foto jo no el vaig veure a ell. Un cop amb el botí en forma de negatiu exposat dins la meva càmera, no em vaig atansar més. Vaig anar a reunir-me amb els companys i vam seguir la passejada pel poble, ja que havia deixat de ploure. En tornar cap a Lleida vam veure la comitiva com anava amb la carrossa cap al cementiri. Vam poder observar que en aquell temps encara feien el recorregut a peu des de l’església, que no vam visitar. 

Per finalitzar, voldria dir que el meu modus operandi fotogràfic en temes socials sempre ha estat el d’actuar amb el màxim respecte i discreció als actes o cerimònies en qüestió. Això em ve, d’una banda, i sobretot, per l’educació familiar rebuda, i també com a conseqüència d’haver assistit a algun acte, com un casament per exemple, en el qual, quan ja era fotògraf, havia arribat a sentir vergonya aliena en veure que els actors principals, nuvis i oficiant, eren suplantats pel fotògraf erigit en estrella de l’esdeveniment, el qual, amb les seves postures, presses a curta distància i anades i vingudes, traspassava molts cops i sense vergonya la línia visual imaginària que unia el capellà amb els assistents. Aquestes i altres observacions m’han portat a intentar actuar en el possible amb la màxima discreció.