La meva Mary Robinson

Quan escrius que has conegut i tractat una Cap d’Estat, primer tu mateix te’n sorprens i després et preguntes si els lectors s’ho creuran. Doncs bé, cap sorpresa perquè és cert. El 2006 vaig conèixer Mary Robinson, que fou Presidenta de la República d’Irlanda entre el 1990 i el 1997.

Mary Robinson, nascuda Mary Therese Bourke, va néixer el 1944 a Béal an Átha, al Comtat de Mayo, a Irlanda. Filla de metges protestants (una raresa, però no tant, en terres irlandeses), va estudiar Dret al prestigiós Trinity College de Dublín, on es va graduar el 1967. Després, va ampliar estudis al dublinès King’s Inn i a la Universitat de Harvard (un altre punt de connexió).

Només dos anys després de la seva graduació, fou nomenada professora al Trinity College, convertint-se en la professora més jove en la història d’aquesta institució. Començava la seva carrera com a dona pionera en una multiplicitat de camps i entitats.

El 1970 es casà amb el metge protestant Nicholas Robinson, i com és usual en el conjunt d’Europa (tot i que no ho he entès mai), va adoptar el cognom del marit. Des d’aquell any i fins al 1989 fou senadora pel Partit Laborista, tot i que va tenir les seves trifulgues amb el partit, cosa que va fer que el 1985 l’abandonés per discrepàncies en relació amb l’acord de pau angloirlandès.

Tal com he dit, el 1990 fou escollida, per sufragi popular, Presidenta de la República d’Irlanda essent la primera dona que va ocupar aquest càrrec. Des de la presidència va prioritzar la lluita en favor dels drets i de les llibertats de les dones, i en política internacional es va caracteritzar pel suport a l’exercici dels drets humans arreu del món, i en aquest sentit va donar suport a la creació del Tribunal Penal Internacional. Fou també la primera Presidenta d’Irlanda que va visitar la reina Isabel II al Palau de Buckingham.

Just abandonada la presidència, el 1997 fou nomenada Alta Comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans, en una gestió que no va estar exempta de polèmiques amb determinats mandataris més aviat autoritaris. Deixà el càrrec l’any 2002.

El 2006 fou elegida Presidenta del programa Iniciativa per una Globalització Ètica, organització internacional encarregada de pressionar els governs signants d’acords internacionals sobre protecció de drets humans de cara a assegurar-ne el compliment. Fou llavors quan la vaig conèixer a Accra, la capital de Ghana.

Les Nacions Unides havien convocat una reunió en aquesta ciutat africana per tal d’analitzar el compliment del respecte dels drets humans en les transaccions i implantació d’indústries multinacionals a l’Àfrica. Sanofi, que començava a treballar en aquest camp i havia creat a aquest efecte un departament de Desenvolupament Sostenible, va decidir participar-hi. I vaig ser designat representant de la companyia en aquesta reunió internacional que va durar sis dies.

En la multiplicitat de reunions, conferències, sopars i sessions d’intercanvi que figuraven al programa vaig tenir la possibilitat de parlar i escoltar diverses vegades Mary Robinson. Era la perfecta representant de l’expressió mà ferma en guant de seda. Tenia unes conviccions molt fermes i arrelades, però que sempre intentava passar amb un lleuger somriure i amb una extrema cordialitat. Però tampoc no li agradava gaire que li portessis la contrària. O sigui que el nivell d’intercanvi fou alt, amb bastants volts, però sempre educat i respectuós. Fou per a mi un exercici de xoc que encara recordo.

Pels seus profunds i continuats lligams amb l’Àfrica, que havia adquirit en els seus anys d’Alta Comissionada, gaudia d’una gran complicitat amb les dones africanes, i va organitzar una sessió, molt interessant, per a donar-nos a conèixer dones africanes líders en el camp dels negocis, per a veure d’establir-hi sinergies.

La casualitat va voler també que tinguéssim seients contigus en el vol de tornada Accra-París, i que durant les llargues hores d’aquest trajecte poguéssim intercanviar punts de vista sobre el desenvolupament de l’economia africana, el paper de les dones, l’ètica en els negocis i el paper de les empreses en la promoció i protecció dels drets humans, sobretot pel que fa als nens i les dones en determinades àrees de producció. Després, l’he vist i saludat en alguns actes a París, però ara fa temps que no coincidim.

Aquell mateix any que ens vàrem conèixer li fou atorgat el Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials, i després ha estat guardonada amb nombrosos Doctorats Honoris Causa i amb infinitat de condecoracions i premis. Sempre recordaré d’ella els seus ulls verds irlandesos, la fermesa de les seves conviccions i el seu lleuger somriure. Retirada, però no gaire, gaudeix més que abans dels paisatges, la pluja i els vents d’Irlanda, la de la lira.