No saben que no saben
L’Espanya de les autonomies es deu al cafè per a tothom davant les pretensions nacionals d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Amb el desastre dels focs del mes d’agost sobretot a Castella-Lleó, Extremadura i Galícia, s’ha evidenciat que els governs d’aquestes comunitats no solament no saben exactament quines competències tenen en prevenció i extinció del foc, sinó que el poc que hi dediquen no ho acaben invertint. Volien estatuts com el de Catalunya i Euskadi, però el que tenen els va gran, els supera. I com que tradicionalment sempre han interioritzat que és l’Estat qui ha de resoldre els problemes, quan l’Estat els diu que són ells els responsables segons les competències que els atorga la seua autonomia, llavors han de fer ús de la típica queixa que l’Estat no els ha socorregut a temps ni amb els mitjans que havien demanat com per exemple més hidroavions que els que disposen tots els membres de la Unió Europea. I al final, que la culpa és del president Sánchez. Una estratègia del PP tan grollera i miserable que fins i tot produeix vergonya aliena. Certament, és una anomalia que un partit d’Estat tingui tants incompetents governant autonomies! Que acumuli tanta incompetència entre els seus màxims dirigents. Cap mena de modèstia, cap disculpa, cap mea culpa, cap sentit del ridícul, cap verecúndia a l’hora d’encolomar els despropòsits al govern de l’Estat ni, per descomptat, cap dimissió.
No hem guanyat ni en qualitat democràtica ni en exemplaritat ni en assumpció de responsabilitats ni en eticitat. L’anormalitat s’ha convertit en una rutina. Trastocar la realitat en una pràctica indecent. Hi haurà eleccions i tornarà a guanyar el partit de la mala gestió autonòmica dels focs, de la dana, de la sanitat i de l’educació superior. I desgraciadament guanyaran els intoxicadors de les xarxes socials i el pseudoperiodisme; els mentiders professionals i els qui creuen cegament en el terraplanisme, els negacionistes i els qui estan convençuts que la culpa de totes les desgràcies la tenen els immigrants, sobretot els musulmans, i, com no, el socialcomunisme i el separatisme català. Els simplificadors de la realitat que sempre tenen a punt un boc expiatori per carregar-li el mort. A pesar de l’escolarització obligatòria, continuem preguntant-nos com feia Noam Chomsky: Com és que tenim tanta informació i sabem tan poc?
