La Catalunya idealitzada

Els sentiments de pertinença a una gran nació, a un gran poble es tradueixen en l’orgull de sentir-se’n partícip i que n’ets protagonista. D’un petit país que excel·leix en esports de tota mena, en investigació biomèdica, en tecnologies vàries, en referents arquitectònics, en diversitat de paisatges, en expressions culturals exposades, escenificades, traduïdes i premiades arreu del món, i una mica de tot el bo i millor, però que ens cau als peus a l’hora de fer front a la realitat de les inclemències meteorològiques, de la transformació digital, de la interconnectivitat, de la implantació d’energies alternatives, de l’atenció als més desafavorits, de la capacitat d’integració i de l’expansió de l’ús social de la llengua pròpia mil·lenària d’excelsos escriptors. Que a l’hora de la veritat fa una figa com la que fan els països en procés de desenvolupament. I no és només Rodalies i el seu calvari etern o la impossibilitat de trobar un lloguer assequible. Resulta que quan hi ha sequera, la meitat dels municipis de Catalunya tenen la xarxa hidrològica feta un desastre. Quan plou a bots i barrals o es cremen boscos i sembrats resulta que la meitat de Catalunya no té plans de prevenció i protecció. Que molts poblets i llogarets pateixen cada dos per tres talls de subministrament elèctric o es queden fora de cobertura telefònica. Que no es dona l’abast de subvenir a tantes necessitats familiars que ranegen a la pobresa.

Doncs no. No som ni els millors ni dels millors. I tampoc no som ja, com els ancestres, pobrets i alegrets. Per no ser, tot està conjurat perquè Catalunya deixi de ser una nació. Aquella de la identitat. De la pertinença i tal. No serà un servidor qui aprofundeixi en aquest tema tan estudiat darrerament pels experts i per diletants. Només diem que, així com es dolen els desenamorats d’haver caigut un dia en els braços de l’amor romàntic, la Catalunya real ja no té res a veure amb la de l’ideal noucentista ni el modernista ni l’il·lustrat ni en el del 2017. La nostra postmodernitat ens està desdibuixant en el maremàgnum de la contingència, la frevolesa, la vaga globalització i en l’aleatorietat del Mercat i de l’autisme de la política. El peremptori ens priva de persistir en l’Ideal. Els resistents han estat fins a l’inici del nostre segle uns déus, unes deesses. Ara tan sols ratllen l’heroïcitat.