Reconciliacions

A la decadència física sol acompanyar-la l’anímica i, normalment, l’ablaniment del caràcter. Davant l’horitzó de la mort definitiva, hom es predisposa, en la majoria de casos, a demanar perdó, a reconciliar-se amb alguns enemics i fins i tot gosa, per més urc que hagi encarnat i estintolat la seua vida, a demanar ajuda i fins i tot una mica d’amor. Tothom ha conegut gent que de joves o en la maduresa vital eren uns autèntics carcamals. Uns intractables, uns sàdics prepotents, uns desafiadors a tot i a tothom. I així que la senectut els ha anat encarcarant l’ossamenta i els dolors s’han ensenyorit fins i tot de la seua poca ànima i han començat a aparèixer llacunes mentals, es produeix el miracle de la reencarnació en una espècie d’òvid, sobretot l’ovella, propens a la mansuetud. L’animalot que s’era en la plenitud vital, a la vellesa, és capaç de tenir remordiments? I si en té, és perquè tem l’infern o una cosa similar a la condemna eterna? O més aviat té por, ara que és un desvalgut, que no li faci la pell aquell a qui ha amargat l’existència? O, encara, perquè el seu fons d’orgull no li permet passar a la posteritat com un malparit? Hi ha ancians, però, a qui se’ls agreja el caràcter. Que amb l’edat no suporten ningú ni ningú els suporta a ells. Continuen essent tan males persones com quan eren els maltractadors de l’institut, els cínics explotadors en l’adultesa o totpoderosos dictadors imperialistes. Que, malgrat les xacres i les impotències vàries, en culpen el proïsme a qui ha fastiguejat tota la vida.

Aquestes reflexions moralitzants me les han suggerit les memòries de l’Emèrit, titulades Réconciliation, de què no he llegit altra lletra que les recensions i fragments que han publicat els mèdia on al pròleg confessa: “Tinc la sensació que em roben la meva història.” Doncs sí, entre els grans assenyalats de la història, per a bé o per a mal, escriure unes memòries, quan se’ls en va la vida, sol ser el recurs expiatori més habitual. Fins i tot, per exemple, les de Napoleó, presoner a Santa Elena. En fi, que qui fa el pecat que faci la penitència. Personalment, m’abelleixen més aquells memorialistes o autobiògrafs que es riuen de si mateixos, perquè tothom sap que quan la llebre ja és fugida pocs consells per al caçador. I si els sembla, contrastin les de l’Emèrit amb les de Woody Allen, A propòsit de no res.