Art per a tothom

Amb els anys, el ritme s’alenteix, però tenim la sort de poder-ne gaudir d’una altra manera, d’allò que fem. Si som productors culturals, l’obra es treballa de manera reposada, perquè hi juga a favor tenir temps. I si, per contra, només en som consumidors, de cultura? On, com i quan ens fem àvids dels diferents llenguatges artístics? Avui, en el món que ens ha tocat de viure, el binomi cultura i mitjans de comunicació ha esdevingut inseparable, i és que més enllà de ser transmissors de continguts, els mitjans són uns agents culturals de primer ordre, tant en producció de llenguatges artístics com en la seva transmissió. Si convenim en què és cert que cal considerar la cultura entre les polítiques socials, no ho és menys, de cert, que els poders públics tenen la responsabilitat de programar cultura pensant també en aquell consumidor que per edat ja no pot gaudir del directe de les novetats de la cartellera del cinema, del teatre, dels auditoris o dels teatres d’òpera segons quins hagin de ser els desplaçaments. La participació de la gent gran amb la lectura és més còmoda perquè el llibre és més accessible, per bé que més enllà de tenir ben cobert el mapa de lectura pública de Catalunya, ens cal no permetre que les editorials que descataloguen títols només al cap d’un any d’haver-los editat, els destrueixin. Potser caldria de tenir-hi acords per fer-ne distribució entre els casals de gent gran, biblioteques hospitalàries o residències. Espais, aquests, que també hauríem de procurar, sobretot els casals, que, amb totes les condicions que l’obra plàstica o visual exigeix, poguessin gaudir d’exposicions poc exigents a l’hora de presentar-se. Tot servei públic, i privat també, hauria de programar, amb tot el nivell de rigor i de rabiosa actualitat pel que fa als continguts, activitats culturals per a la gent gran en calendari continuat i no només esporàdicament. Però aquest deure de l’administració d’apropar la cultura no eximeix l’esforç del consumidor. Si la salut acompanya, cal que els més grans, sobretot en els nuclis més petits que no les ciutats, s’hi esforcin per voler-se consumidors culturals més enllà de la comoditat del televident. Les programacions en directe, d’arts escèniques o musicals, fan viure l’emoció ben altrament que a través de la pantalla.