Les dues figures de Vallverdú
Som de signe cranc! Josep Vallverdú n’ha fet un grapat, i tan ben portats! Jo vaig ser-ne alumna i va deixar en mi mestratge i amistat. L’any dels seus 90, ja en fa 12, des de l’IEI li vam dedicar un Passeig d’aniversari: un itinerari pels Països Catalans on tractàvem, a cada parada, un vessant de vida: llengua i llibres d’un home transversal. L’home que diu que ens salvem pels mots i que el llenguatge va ser un dels seus àmbits grats ja de ben petit. Després, l’estudi d’idiomes. A casa, d’infant, llegia abassegadorament i anava sorgint en ell un impuls de crear. De fet, el món de la plàstica –Vallverdú dibuixa molt bé!– i el del lèxic convivien dins seu amb força. El seu corpus literari arrenca amb la narrativa juvenil –aquesta tardor La Galera li publica El retorn de Rovelló, un llibre ple de referències per al lector d’avui– i va prenent força el gènere testimonial, que hi excel·leix en tots registres. Hi deixa anar confessions fermes, “estic cansat de moltes coses, però de defensar la meva llengua, no me’n cansaré mai. En aquest punt voldria tenir-ne consciència fins al darrer moment”, i molts silencis. Però si hi ha un corpus de referència en el seu conjunt d’obra és el de les traduccions, les conferències i les cartes. Editat L’Epistolari Viladot-Vallverdú, és interessant la correspondència que va tenir amb el Dr. Joaquim Molas. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Creu de Sant Jordi, Medalla d’Or i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida i Fill predilecte de la ciutat, a més a més de Fill adoptiu de tots els pobles i ciutats on ha viscut: Sant Martí de Maldà, Sant Feliu de Guíxols, Puiggròs, Les Borges Blanques, l’Espluga de Francolí i Balaguer, el Govern de la Generalitat el reconeix amb la Medalla d’Or: la màxima distinció, i li dedica l’Any del Centenari a través de la Institució de les Lletres Catalanes llavors sota la direcció d’Izaskun Arretxe. Enemic d’efusions, la seva trajectòria s’ha anat construint discreta, només dominada pel testimoni d’una fidelitat insubornable al país: “En la meva infantesa hi ha dues figures de relleu que jo vestia amb les robes dels herois: Rovira i Virgili i Francesc Macià”. Amb dos nous títols a punt, anem celebrant que té, diu, “prou anys per veure dècades com si instants fossin”.
