15 ja...

SRA. DIRECTORA: 

Qui ho diria. Quinze anys sense tenir-te entre nosaltres, com passa el temps. No et podem veure, escoltar, sentir..., però sí recordar- te, i quina sort poder recordar-te, ja que això és senyal que ho vas fer bé, mama. Recordem aquest 7 de gener com el final de la teua etapa, el final del teu camí en aquesta vida, però et portem en la nostra memòria cada dia, de vegades amb records bonics, divertits, alegres i, de tant en tant, sobretot en dates assenyalades, són records de tristesa i al recordar-te se’ns entelen els ulls amb llàgrimes de nostàlgia i amb la ràbia de no tenir-te aquí amb nosaltres. I no vegis la ràbia que ens fa. Són 15 anys en què parlem de tu, que et portem als nostres cors, en els nostres pensaments, i desitgem fer-ho durant molts anys més. 

Et volem dir que, encara que no siguis aquí present, que sàpigues que continuarem parlant de tu, somiant amb tu i, per descomptat, mirant al cel per veure aquesta estrella que cada any brilla més, 15 anys més! T’estimem, mama!