El temps retrobat
Segur que vostè també ha acudit a un dinar o sopar d’aquests que s’organitzen arreu per aplegar persones que van estudiar juntes alguns cursos de l’EGB, el BUP o l’FP. Evidentment també n’hi ha que apleguen els que van fer els mateixos estudis universitaris. Fa gràcia, oi, retrobar-se amb vells companys i companyes a qui no s’ha vist, és un dir, en trenta, quaranta o més anys i adonar-se que, potser, no en reconeixem ni la meitat per bé que el nom encara ens sona. És clar, és difícil veure en aquells rostres ja una mica malmesos pel corc infatigable de l’edat, calbs, ullerosos, clivellats o vençuts per la gravetat, les cares d’aquells nens i nenes, adolescents o joves adults amb qui vam compartir experiències. Hom, sense dir-ho, pensa: “recoi aquest, que vell que està!”, però immediatament ens adonem que aquell rostre que veiem en realitat és com un mirall, i que nosaltres mateixos, segurament, causem la mateixa impressió en aquells que ens miren.
Em pregunto què ens atrau, d’aquestes trobades. Amb alguns dels companys i companyes, amb uns de manera intermitent, amb altres ben sovint, hem anat mantenint contacte i ens hem explicat la vida. Això és el que fan els que són més que coneguts i saludats, oi? I, és clar, ara hom aprofita l’ocasió per a seguir explicant-se la vida i saber com els va. Es fa difícil saber si tenim un interès similar per altres amb qui ni tan sols ens vam fer gaire quan era possible.
Què cerquem, doncs, més enllà d’aquest interès genuí pels altres? No serà que busquem alguna cosa de la nostra vida perduda, ja viscuda i deixada enrere, malgrat que sabem perfectament que tot el que hi ha en ella és efímer, transitori, i que aquest passat ja només existeix en la ment? No pot ser que ens sentim atrets per un miratge, el miratge d’un record de joventut? Igual per això hem assistit a la trobada, que ara potser ja serà regular, au cada cinc anys: la primera, la dels cinquanta, encabat als cinquanta-cinc... No serà, dic que en ells i elles, a través de les converses intencionadament evocadores, empaitem reminiscències de la nostra joventut, de quan érem feliços sense saber-ho ni preocupar-nos-en, de quan somiàvem desperts una vida excitant que ens obria els braços, incommensurable...?
