Què perdem quan guanyem?

De fet, la mateixa pregunta del títol sembla una paradoxa. Com podem perdre quan guanyem? Si guanyo més diners no els perdo, si trobo parella estic millor que quan estava sol, si em regalen una cosa o em fan un favor he tingut un guany evident respecte al moment anterior. És clar que puc fàcilment girar la truita i dir que quan guanyo més diners a la feina segurament no és a canvi de res, i que ara hauré de treballar més hores o incrementar la meva productivitat, amb la qual cosa tindré més estrès per les noves responsabilitats que hauré d’assumir, i em costarà més de dormir a les nits, que aleshores se’m dispararà el cortisol i això a la llarga em farà malbé la salut... I també puc argumentar que si ara tinc parella segurament també tindré noves obligacions, per bé que plaents –si més no en part–, que també perdré llibertat i que no podré prendre determinades decisions sense consultar o obtenir el consentiment d’una altra persona, cosa que fins ara no havia de fer. I també puc dir que si em fan un regal o un favor en realitat estic adquirint un deute i una obligació de contraprestació que potser em surti més cara... Ho va dir el vell filòsof d’Èfes, Heràclit: “Tot té el seu preu: el dia neix amb la mort de la nit”. Com les monedes, que tenen sempre una segona cara, altrament no serien monedes, tota realitat és dual: si veus una cara no veus l’altra, si et cases amb en Joan no ho fas amb en Pere, i si vas al cinema no pots ser alhora al teatre. La tria és inevitable arreu.

La idea de la pregunta del títol ve d’unes jornades filosòfiques on Ramon Alcoberro ens feu adonar que l’exitós model tecnològic actual ens fa creure que tot progrés és un guany quan no és així. Per exemple, l’explotació del camp amb productes químics ha permès augmentar molt la producció, però al preu d’esgotar progressivament el terreny, el qual tard o d’hora deixarà de ser productiu. Això ens il·lustra com la ciència i la tecnologia, que teòricament ens havien de treure de tots els problemes, impliquen guanys que a la llarga són pèrdues. Aquesta veta es pot estendre a molts altres contextos, però el denominador comú és que tot té un cost d’oportunitat, la que perdem quan triem, perquè tota elecció, fins i tot la millor, és també una renúncia.