SEGRE
Fill predilecte

Fill predilecteSEGRE

Creado:

Actualizado:

M’havien dit: “A dalt de la Seu Vella tindràs una sorpresa.” Una sorpresa ja l’havia tinguda mesos enrere en conèixer el nomenament. Sorpresa molt dolça i commovedora, de debò. Per mala sort, la commoció general generada per la pandèmia i, darrerament, un entrebanc temporal del Paer en Cap havien retardat el lliurament de la insígnia fins a la solemne, elegant i alhora discreta cerimònia del 23 d’octubre.

Però la sorpresa anunciada per a l’acte concret hi era. Per tal que no fos tot només una litúrgia acadèmica en un entorn d’arquitectura gegantina, i atenent la reconeguda presència del guardonat dins la literatura infantil, hom va pensar a introduir unes escenes i pantomima amb el personatge caní Rovelló, activat en holograma per donar també unes pinzellades d’amenitat i ingenuïtat a una part del programa: fou així que les primeres paraules de l’actuació les pronuncià el xicotet de la masia en cercar el gos (“Rovelló, Rovelló!”), fer-lo aparèixer al frontal de l’altar i mantenir-lo al llarg de l’acte en diversos punts del panorama de fons. Les referències a l’activitat creadora de Josep Vallverdú foren adduïdes en diversos altres moments.

La glossa primera anà a càrrec de la crítica literària i consultora editorial Carme Vidal Huguet, bona coneixedora del Fill Adoptiu, a qui qualificà d’home de conviccions sòlides i de valor civil a més de literari. L’absència de Josep-Lluís Carod-Rovira per malaltia féu que la mateixa Vidal Huguet llegís el seu text, la laudatio o elogi, acadèmic pas en aquests actes. Minuciosament documentada, i galanament escrita, la laudatio palesava un cop més, com reconegué el guardonat, que Carod-Rovira és un dels intel·lectuals capdavanters a casa nostra. El Rovelló movia la cua mentre el Paer en Cap, Miquel Pueyo, afixava la insígnia al premiat i deien uns mots d’elogi i satisfacció tant ell com Joan Talarn, president de la Diputació.

Mentrestant, les cent seixanta persones admeses i situades segons totes les exigències de seguretat, s’admiraven de la decoració i les intervencions dels actors, de la teatralitat afegida a l’estricta cerimònia, el gosset, els diàlegs sobre lectura, l’oportuna corda de l’arpa. Tot això provenia de gent del Teatre, coordinats tots per Jordi Villacampa, i bona part dels aplaudiments finals anava de dret i merescudament a aquests enginyosos tramoistes.

Faltava el final en què jo havia de donar les gràcies i aprofitar l’avinentesa per reblar públicament les meves fermes conviccions, també per dir què pensava de Lleida en una perspectiva llarga d’anys, el seu futur, i el meu amor i fidelitat. La recitació, en la meva veu amplificada, que omplia misteriosament les naus, del poema Trasmudança, tancava l’acte en la creixent penombra.

A les velleses, belleses.

tracking