Fam extrema a Gaza

L’ONU declara oficialment la fam a Gaza. Una fam provocada, cruelment intencionada i utilitzada com a arma de guerra.

El president de l’ONU per als afers humanitaris ha denunciat l’Estat d’Israel perquè impedeix l’entrada i el repartiment dels milers de tones d’aliments, medicines i aigua potable –donacions humanitàries– que esperen, aturades, a l’altra banda de les fronteres israelianes i podrien evitar la mort per inanició de centenars d’infants. Una ajuda insuficient que no arriba ni per a les més de cinc-centes mil persones que malviuen en risc sever d’insuficiència alimentària. Centenars de camions aturats per força, la càrrega dels quals podria pal·liar la cruel situació en què es troba la població de la Franja de Gaza.

I Netanyahu nega aquesta evidència de la qual el món rep testimonis verídics constants. El president del govern israelià nega el que veiem diàriament –i que diàriament ens colpeja l’ànima– en les pantalles dels televisors de les nostres llars. Netanyahu nega que, en les condicions d’indignitat amb què es reparteixen les misèries de farina i d’aigua que ell permet que entrin a la Franja, siguin una trampa mortal per als palestins afamats que van a buscar-ne, desesperats. Persones que es veuen obligades a lluitar per aconseguir unes engrunes d’aliment per a les seves famílies. Obligades a demanar sota els canons de les armes. A diari, són abatudes, sense altra raó que l’odi i el menyspreu, desenes d’homes, de dones i de criatures que s’han aplegat vora els escassíssims camions que duen aliment. I Netanyahu segueix negant aquesta barbàrie, perpetrada pels seus soldats i amb la seva aquiescència.

Es tracta –ja no hi ha dubte possible– d’un genocidi. Cruel i lent. Però, sabent-lo com el saben, ¿què fan les instàncies internacionals per aturar-lo? Què fan per parar la massacre?

El més greu, el més lamentable, d’aquesta situació és la passivitat amb què es condueix la Unió Europea. Ens avergonyeix la parcialitat de la UE, que encara no ha aplicat ni una mínima sanció a l’Estat d’Israel. La Unió Europea permet, immòbil i contemplativa, que els crims de guerra segueixin perpetrant-se en terra palestina.

És així que Netanyahu ha tingut, i segueix tenint, les mans lliures per acomplir d’una vegada per totes l’objectiu sionista del “Gran Israel”. I té la poderosa complicitat dels EUA, a través del seu president, Donald Trump. L’objectiu del “Gran Israel” ja era ben present en el moment fundacional de l’Estat d’Israel: es tractava –i segueix tractant-se– de donar “una terra sense poble a un poble sense terra”. És a dir, el sionisme pretén un territori israelià que vagi des del riu Jordà fins a la mar. Com si la fal·làcia d’“una terra sense poble” fos certa... Abans de l’Estat d’Israel, els palestins poblaven tot Palestina, en cultivaven els camps, pescaven en la seva mar i resaven en les mesquites dels seus pobles, encara que fos sota la dominació otomana o sota el protectorat britànic.

Així les coses, i veient com els “colons” israelians “colonitzen” més i més terrenys a la Cisjordània ocupada, prèviament usurpats –sovint amb violència– a la població palestina, sembla que es van fent realitat les paraules que s’atribueixen a Ben Gurion, el primer Primer ministre d’Israel: “Israel arriba fins allà on es posa la bota de l’últim soldat israelià.”

Davant la impotència que ens paralitza, només una massiva resposta dels israelians que s’oposen de veres al genocidi contra la població palestina podrà aturar aquests crims de guerra i acabar amb tant de sofriment damunt la terra de Palestina. L’acció dels israelians contraris a la política criminal del seu govern, sí, però també la resposta contundent dels pobles que, impotents, veuen com els seus governants es dobleguen amb covardia davant dels crims que es cometen a Palestina.