‘Theft’ [Robatori]. El turisme com a nou colonialisme

THEFT (2025) [Robatori]1 és el títol de la novel·la escrita per Abdulrazak Gurnah després d’haver guanyat el Premi Nobel de Literatura l’any 2021. És d’esperar que la publicació d’aquesta novel·la es vegi envoltada d’expectació: què ens pot oferir de nou un guanyador del premi literari més prestigiós del món? Haig de confessar que, com a acadèmica que estudia l’obra d’Abdulrazak Gurnah, veig en cada nova novel·la l’oportunitat d’aprofundir una miqueta més en el món encisador de l’oceà Índic que nodreix la seva obra i participar en la producció de coneixement que es desprèn d’unes narratives irremeiablement bonhomioses. Més darrere la meva condició d’acadèmica especialitzada en literatures postcolonials, s’hi amaga una lectora que no s’avergonyeix de proclamar el seu amor incondicional per la literatura. És aquesta lectora impenitent la que esperava amb delectança la publicació de 

Theft [Robatori], no perquè es tractés de la novel ·la post-premi Nobel, sinó simplement perquè sabia que la vida em donava una vegada més l’oportunitat d’endinsar-me en els plaers d’una història excel·lent. 

Theft [Robatori] comença amb el casament fatídic de Raya, una noia de disset anys, extremadament bonica, a qui el seu pare, en un intent de salvar-la de la ignomínia, l’esposa amb un home de més de quaranta anys que la tracta com un objecte de plaer, totalment impassible a les necessitats emocionals de la noia. Raya no es rendeix al destí perpetrat pel seu pare i aconsegueix divorciar-se del seu marit i, amb el temps, es torna a casar i és feliç al costat del seu nou marit, Haji. La narració però, ben aviat ens condueix a altres indrets i ens adonem que la història de Raya serveix com a rerefons per possibilitar la història del seu fill, Karim, el seu servent, Badar, i la que es convertirà en la seva jove, Fauzia. Com és habitual en l’obra de Gurnah, Zanzíbar, l’arxipèlag format per les illes d’Unguja i Pemba, és el lloc on la història es desenvolupa però si bé en novel· les anteriors els personatges emigren al Regne Unit, a Theft [Robatori], ningú no es mou de Tanzània.

On hauríem d’ubicar Theft [Robatori] dins l’obra de Gurnah? Imbuït per l’esperit indoceànic de Les mil i una nits, les narracions de Gurnah es defineixen per un patró d’interrupcions i continuacions. Aquestes interrupcions i continuacions poden aparèixer de manera explícita en la mateixa novel·la, com és el cas de Desertion [Deserció] (2005), on el romanç prohibit entre una dona africana, Rehana, i un anglès, Martin Pearce, és interromput per deixar pas a la història de Rashid qui, en el seu paper de narrador, continuarà la tasca de relatar les conseqüències d’aquest afer amorós. Ara bé, les narracions interrompudes d’una novel·la específica poden perfectament reprendre’s en una altra novel·la. Aquest és el cas de Yusuf, el protagonista de Paradise [Paradís] (1994), la història del qual continua en la figura de Hamza, el protagonista d’Afterlives [La vida, després] (2020). Un altre exemple és el d’Abbas, el pare del protagonista d’Admiring Silence [Silenci incert] (1996), qui desapareix de la narració per emergir de nou en The Last Gift [L’última ofrena] (2011). Defenso la teoria que tant Karim com Badar de Theft [Robatori], com a manifestacions d’abandonament –Raya deixa Karim a Zanzíbar quan es casa amb Haji i va a viure a Dar es Salaam i Badar és literalment abandonat pel seu pare davant la mort de la seva mare–, continuen, en el sentit de perfilar subtileses, les històries de desercions de tots aquells personatges que habiten l’univers de Gurnah. Hi ha molt de Yusuf (Paradise), el nen de dotze anys que el seu pare ven a un mercader per pagar els deutes, en Badar. Però mentre la història de creixement de Yusuf transcorre en l’època colonial, Badar, junt amb Karim i Fauzia, gaudeixen i pateixen alhora d’una Tanzània –el país que va sorgir de l’annexió de Tanganika amb l’arxipèlag de Zanzíbar després de la Revolució de Zanzíbar l’any 1964– postcolonial, teòricament independent del poder britànic. El robatori del títol evoca una pluralitat de pillatges, alguns dels quals no puc revelar en aquest article atès que estan íntimament lligats a l’argument. El que sí que puc afirmar sense por de delatar què passa amb Badar, Karim i Fauzia és que les seves vides a Zanzíbar es veuran rodejades per un nou colonialisme, aparentment inofensiu, que, de mica en mica, els atraparà i modelarà les seves existències. Em refereixo al turisme.  Com podem llegir a la novel·la, 

Era el principi dels anys noranta i el govern es va obrir a la possibilitat de deixar entrar diners provinents del turisme, de manera que les regulacions de canvi de divises es van relaxar per permetre als estrangers venir i gastar els seus diners i encoratjar la inversió estrangera per satisfer les seves necessitats i enriquir els barons revolucionaris amb comissions ben merescudes. Independentment d’on vinguessin, els turistes semblaven parlar majoritàriament en anglès. 

Badar acaba treballant al Tamarind Hotel i haurà d’aprendre a tractar amb aquests europeus que només parlen anglès. El kiswahili de la zona es veurà un cop més relegat a una posició secundària, tal com passava en temps colonials. Car val a dir que el cinisme més agosarat prové de les organitzacions no governamentals, filials del turisme, que envien voluntaris desitjosos de fer el bé a terres “en procés de desenvolupament” i que clarament recorden els missioners del passat imperial. Abdulrazak Gurnah no defrauda amb Theft [Robatori]. Amb la destresa narrativa que el caracteritza ens convida a mirar el món contemporani amb l’ull crític del pensador inesgotable i amb l’empatia ferma de la bondat mentre ens adverteix que els lladres tenen una capacitat inigualable d’adaptació.