¿La cultura és gratis?

El passat dijous dia 9 d’octubre va tenir lloc una de les taules rodones englobades dins del certamen Sant Miquel de les Lletres, organitzat per la Fundació Horitzons 2050 sota la direcció de l’editora i llibretera Mertxe París amb un notable èxit de públic. Aquella taula, amb el títol “Quin és el futur de la literatura catalana” aplegava les escriptores Núria Cadenes i Carlota Gurt, l’escriptor Pep Coll i el llibreter i editor Jordi Souto.

Davant d’una aula magna de l’IEI totalment plena, l’escriptora i traductora Carlota Gurt va dir que existeix una certa tendència, entre el conjunt de la ciutadania, a creure que la cultura és gratuïta. “Si algú demana un cafè o una cervesa –va dir– està segur que l’haurà de pagar, mentre que ningú es planteja que per estar en aquest acte potser hauria de pagar entrada”. Si no fos perquè l’exemple no era el millor, en part té raó Carlota Gurt: en general existeix una tendència, entre molts ciutadans, a creure que moltes activitats relacionades amb la creació artística i cultural haurien de ser gratis o simplement no es consumirien.

Vaig prendre nota del comentari i hauria descartat respondre’l si no fos perquè l’escriptora Marta Alòs en va fer esment a la seva columna del dilluns 13 d’octubre a SEGRE. Totes dues coincideixen que no es valora ni es té en compte la feina de la gent que escriu, fins al punt de demanar una col·laboració per a una revista o un pròleg per a un llibre, o una conferència per a una setmana cultural sense ni oferir una retribució simbòlica, cosa que no passaria si la col·laboració es demanés a un mecànic o a una metgessa, per posar exemples aleatoris, per reparar un vehicle o curar una malaltia. Tota la raó i tot l’acord: escriure és –o hauria de ser– un ofici tan respectable i tan retribuït com qualsevol altre.

Ara arribem a l’adversativa: no obstant, deia al començament, l’exemple estava mal triat. Una taula rodona com les de Sant Miquel de les Lletres sí que forma part de la cultura retribuïda. Els ponents reben una retribució de la Fundació Horitzons 2050 i aquesta rep generoses subvencions per part de les administracions públiques (Administració central, Diputació, Paeria i, potser, la Generalitat). L’assistència massiva de públic –que només es pot aconseguir si l’acte és gratuït– és la condició necessària per a la continuïtat d’aquests ajuts públics.

De la mateixa manera, a la presentació d’un llibre, l’assistència de públic és gratuïta, amb la confiança que una bona part dels assistents acabin comprant-lo i, al cap d’un any, a l’autora o autor li acabin liquidant al compte un modestíssim deu per cent en concepte de drets. Una liquidació que, tot sigui dit, es correspon a dades que només certifica l’editorial i no com passa en altres àmbits, com la música, la pintura o el cinema, on l’entitat encarregada de certificar la veracitat de la liquidació és, en el pitjor dels casos, neutral.

Potser que, quan parlem de llibres i d’escriptors, posem damunt de la taula algunes qüestions bàsiques:

1. Qualsevol activitat intel·lectual ha de ser retribuïda.

2. No pot ser que la part més petita dels drets sobre el preu d’un llibre correspongui als autors, sense els quals no hi hauria llibres.

3. Caldria que, tal com preveu la llei de propietat intel·lectual espanyola, “la compensació equitativa (del dret dels autors) es farà efectiva a través d’entitats de gestió de drets de propietat intel·lectual” com ja passa en el cas de les obres musicals, artístiques o cinematogràfiques.

4. En cap cas hauria de ser renunciable el dret a una retribució justa per la creació d’una obra intel·lectual o artística.