Gelabert oblidat
Arquitecte i antropòleg
Aquest any n’ha fet vint del traspàs de l’arquitecte natural de Belianes Daniel Gelabert i Fontova, i el temps transcorregut ha estat suficient perquè s’hagi desdibuixat una bona part del seu llegat. Voldria pensar que el motiu principal d’aquest fet és el desconeixement, però em temo que té més a veure amb la negligència que una altra cosa. Tres exemples recents d’aquesta malaurada deixadesa…
El mes de juny passat, la Fundació Joan Miró va programar l’exposició La poesia tot just ha començat. 50 anys de la Miró, en ocasió del cinquantenari de la seva creació. A l’inici de la mostra es tracta la concepció i la construcció de l’edifici, entre els anys 1972 i 1975, el qual va ser projectat per Josep Lluís Sert amb la col·laboració de l’equip format per Josep Anglada, José Ribas i Daniel Gelabert. Cap esment. Tot el protagonisme per a Miró i Sert, un dels noms catalans, el d’aquest segon, clau de la modernitat arquitectònica, aquí i als Estats Units d’Amèrica.
Al maig, també d’aquest any, el cementiri de Montornès de Segarra fou escollit finalista al IX Concurs de Cementiris de la funerària Enalta i, al seu torn, distingit com el segon millor de l’estat. La notícia es va difondre en mitjans audiovisuals i premsa d’àmbit nacional i regional, com aquest mateix diari: “Un tresor arquitectònic amb més de 125 anys d’història” –d’estil modernista i reformat per Daniel Gelabert, els anys 1990. Cap menció. Tot el protagonisme per a Josep Balcells, l’indià que el va fer construir després de fer fortuna a les Antilles.
I el cas Belianes. Durant el 2023, l’ajuntament va dur a terme la renovació de la pavimentació i les xarxes de serveis del centre històric, malmetent els dissenys que Gelabert havia ideat per als diferents carrers i places, entre els anys 1980 i 1990. Cap mirament.
La descoberta a principis dels 2000 dels treballs que l’arquitecte havia dut al seu poble natal, Belianes, per a mi també va ser inspiradora: equipaments i espais públics de formes desacostumades per a una població en franca decadència, i, a la vegada, replens de detalls i elements de la tradició local. De fet, l’any 1982, quan el mateix Sert va veure l’espai cultural –que compta amb una biblioteca, una fonoteca, una sala de reunions i un museu dedicat a la pagesia– construït a dins de l’edifici consistorial, conscient del significat que l’obra de Gelabert tenia per a l’entorn rural, deixà escrit al llibre de visites: “Aquesta biblioteca pot servir de model pels pobles dels països catalans, pel seu esperit es un exemple remarcable del qu’es tindria de fer per donar vida nova a les petites comunitats i contribuir a la formació d’un nou país i una nova joventud! Que es repeteixi aquest remarcable experiment, com a transformació del país. Endavant!”
Gelabert recuperat.
