Adoberies de Lleida: la pell de la nostra història

Hi ha llocs que no només expliquen la història d’una ciutat, sinó que la fan tangible. He passat la meva infantesa i he crescut al barri de Noguerola, per on corre la rambla de Ferran, i des de ben petita he tingut la immensa sort de descobrir els tresors que amaga la “Lleida secreta”, aquella que darrere les parets guarda un patrimoni de valor incalculable com és el de les adoberies.

Les adoberies van ser el primer moviment industrial de la Lleida medieval. Anys més tard, amb l’arribada del ferrocarril, la zona es va transformar en un espai de negocis, artesans, tallers i comerciants que van fer créixer la ciutat. A principis del segle XX, a casa meva encara s’hi treballava la guarnicioneria, en una rambla que va veure com els carruatges i els cavalls deixaven pas, definitivament, als vehicles d’automoció.

Entre els anys 2000 i 2006, la bona feina del Servei d’Arqueologia de la Paeria va permetre impulsar la recuperació de les adoberies, que es van obrir al públic el 2010 i es van incloure a la Xarxa d’Adoberies Històriques de Catalunya. Aquesta tardor, gràcies a l’impuls de la Diputació de Lleida, hem pogut recuperar i fer visible una part més d’aquest patrimoni que resta amagat intramurs. Les adoberies que avui podem visitar eren justament el cor d’aquella activitat. Parlem d’un sistema de dipòsits, tubs d’aigua subterrània i processos d’adob que ens parlen d’una Lleida eficient i artesanal ja fa set segles. Recuperar-les no és només una qüestió de murs i arqueologia: és un acte de reconeixement a aquella Lleida que va treballar, que va transformar el cuir i les pells, però també que va construir comunitat, carrer, barri i identitat. Quan es va fer l’excavació arqueològica, i es van conservar íntegres dues de les sis adoberies identificades, es va obrir una finestra al nostre passat. Ara que la Paeria n’ha adquirit l’espai i que la Diputació l’ha obert a tothom, tenim l’oportunitat de fer que aquest llegat sigui realment públic, accessible i viu. Però conservar no és suficient: cal activar-lo, fer-lo pujar al carrer, fer que el veïnat el vagi a visitar, el conegui, el senti seu.

Com a portaveu del grup municipal, reivindico que ara que s’ha obert una nova finestra aquest espai es posi en valor i sigui una palanca més per dinamitzar la rambla i el barri. Des d’Esquerra Republicana de Catalunya defensem una Lleida que no oblida, sinó que utilitza el patrimoni com a instrument de transformació social. Per això proposem un pla de dinamització i recuperació de les adoberies que inclogui una dotació econòmica que permeti una millora en la informació de la pàgina web, un pla de xarxes i dinamització en formats multiplataforma, continuar impulsant les visites guiades i les col·laboracions amb escoles i universitats, així com l’elaboració de materials pedagògics per a totes les edats; també és important la implicació de totes les entitats del barri de Noguerola perquè aquest espai sigui també una eina de renaixement per al veïnat. Ens cal que la rambla de Ferran i el barri de Noguerola no es limitin a ser un escenari nostàlgic, sinó un espai de futur: que torni a omplir els locals buits amb comerç de proximitat, amb tallers que generin activitat, amb cultura que transformi. Les adoberies poden i han de ser un punt estratègic de revitalització urbana: un espai on el passat artesanal i industrial es converteixi en projecte de ciutat.

El patrimoni no és només una fotografia antiga. És un instrument de progrés si sabem mirar-lo amb ulls de futur. Quan una escola visita les adoberies, no només aprèn història: descobreix d’on venim, quina constància van tenir els nostres avantpassats —com el negoci de guarnicioners i la rambla que recordo de la meva infància— i què podem construir avui. Les adoberies són, literalment, la pell de la nostra història. I com tota pell, cal cuidar-la, restaurar-la i fer-la respirar. Si ho fem bé, si ho fem amb rigor i amb participació, estarem recuperant molt més que unes restes medievals: estarem recuperant l’orgull de ciutat, la consciència del que hem estat i la determinació del que volem ser. Perquè estimar la ciutat —aquest eslògan que de tan utilitzat sembla retòric— també és això: posar en valor allò que ens fa únics, cuidar-ho i compartir-ho amb tothom.