Agrocastanyada. Agroincivisme

L’Agrocastanyada és una de les cites ineludibles dins el calendari de les celebracions dels estudiants de la nostra ciutat. Lleida, com a plaça universitària que és des de temps medievals, manté la tradició de les festes universitàries, especialment focalitzades en els dijous a la nit.

Cal advertir que em sento totalment identificat amb el dret a passar-s’ho bé a totes les edats. No oblidem que totes i tots hem estat joves algun cop. Jo mateix recordo haver participat en alguna edició de les Agrofestes, ja fa un grapat d’anys, en les Gina’s Party que organitzava la Facultat de Dret, els Walrus Weekend del moviment mod lleidatà, els aniversaris del Cafè Blau, etc. Activitats organitzades fora de l’àmbit municipal, on els més joves sempre hem buscat el mateix objectiu: divertir-nos i evadir-nos d’uns cursos atapeïts de programes exigents, exàmens, presentacions de treballs, estrès, la incertesa laboral del futur… ansietats inherents a l’edat.

El problema rau en els límits que cadascú hauria d’autoimposar-se. On acaba la diversió i on comença l’incivisme. Aquest és el punt clau del meu escrit. Des de fa uns anys, a l’ETSEA, al campus d’Agrònoms, se celebren festes on, tot i la testimonial presència de la Guàrdia Urbana i l’adequació a uns horaris que, tot sigui dit, antigament no existien, l’incivisme campa per tot arreu. El problema no és quan acaba la festa “oficial”, sinó quan comença la que cadascú es munta pel seu compte i aquí la Guàrdia Urbana ja ha desaparegut.

Solament cal que l’endemà hom faci un tomb pel barri de Ciutat Jardí. Qualsevol pot constatar la processó de bosses llençades per terra, papereres abocades expressament, gots de plàstic abandonats, ampolles de licors i cerveses llençades o trencades per la vorera, envasos d’entrepans i patates dels establiments de menjar ràpid de l’entorn, les llaunes i, el que és pitjor, les miccions que, tant nois com noies, fan en qualsevol lloc, paret o, fins i tot, envaint zones de jardí privades de fàcil accés i, per tant, cometent un delicte de violació de la propietat privada.

No cal dir que els serveis de neteja que paguem amb els nostres impostos, l’endemà es mantenen totalment absents i triguen dies, de vegades setmanes, a fer acte de presència per deixar-ho tot net. Senyora regidora de barri, prengui nota, és la seva feina. Desconec si l’Associació de Veïns de Ciutat Jardí-Arborètum, com a col·lectiu, hagi fet res al respecte. Si m’equivoco, corregiré la meva apreciació, però no em consta haver llegit res a través de les seves xarxes socials.

Les urbanitzacions i habitatges que som més propers a Agrònoms hem de suportar els cotxes aparcats davant de casa i els guals amb la música al màxim, les veus cridant, les rialles i les restes de la festa abandonades i, algun cop, llençades dins les entrades de les nostres cases, així com els actes infantils de trucar-te al timbre de casa a altes hores de la nit. Ah, qualsevol escridassada rep com a resposta un insult.

En definitiva, una queixa que, com gairebé totes, quedaran en un calaix, però que em fa reflexionar profundament en quina mena de societat ens estem convertint, on l’egoisme de la diversió individual passa per damunt del mínim respecte al descans aliè, la neteja i la propietat privada dels altres.