Suport a les dones... fins que ho fan millor
CADA DIA, moltes dones ens trobem amb detalls que ens recorden que encara vivim en una societat que no ens dona el mateix espai ni la mateixa veu que als hòmens. Al tren, ocupem menys espai, com si fos natural que ens adaptem i ells s’estirin; en una conversa, el nostre argument sovint pesa menys que el d’un home, encara que sigui gairebé el mateix. Moltes vegades aquestes actituds semblen ben naturals, estan interioritzades, fruit d’una educació que ens ha ensenyat a cedir, a fer-nos petites. Recordo escoltar l’altre dia una cançó que deia: “Everybody supports women until a woman’s doing better than you.” I em va fer pensar. Em va fer pensar en Katalin Karikó, de qui potser molts vam estudiar el seu descobriment de l’ARN a classe de biologia, però sense sentir mai el seu nom. O en Diana Trujillo: hem sentit parlar de grans figures de la NASA, de missions històriques, de robots a Mart, però el seu nom rarament apareix en aquelles històries que ens han explicat tantes vegades. I això també em recorda altres noms, d’altres dones, que han obert camins abans, com Gisèle Halimi, que va transformar lleis i drets fonamentals per a les dones; o Dolors Aleu i Riera, que va ser la primera metgessa titulada a Espanya en un moment en què només arribar a la universitat ja era un acte de valentia. Potser en algun moment elles ho van fer millor que molts dels noms que sí que hem escoltat repetides vegades. Potser és en aquell moment quan, sense adonar-nos-en, alguns espais es fan més petits o algunes veus s’escolten menys. Algunes d’elles van voler ressonar, i aquests noms cal que ressonin. Que apareguin en les converses, en les aules, que s’estirin amples en un tren i en la memòria col·lectiva. Perquè ocupar espai és també això: que aquestes dones se sentin, amb la mateixa naturalitat amb què durant tant de temps s’han sentit els noms de tots els altres. I quan els noms d’elles ressonen, el món s’eixampla una mica més.
