El problema no és l’alberg (II)

Àgora de Treball Social de Lleida som un col·lectiu de professionals compromeses amb els drets socials des d’una mirada crítica, antiracista i interseccional. Fa uns dies vam publicar l’article El problema no és “l’alberg”, arran del debat sobre el Hub de Balàfia, en què assenyalàvem que polititzar l’accés a necessitats bàsiques erosiona la seguretat i la dignitat de les persones. I la pregunta és senzilla: els drets socials s’han de garantir o s’han de discutir?

Els serveis socials són un pilar de l’estat del benestar. Qüestionar-los de manera hostil no és rebutjar un equipament, sinó posar en dubte drets fonamentals. Són serveis regulats per llei, de caràcter universal, i una competència pròpia dels ajuntaments, amb l’obligació de donar resposta a situacions diverses.

Avui reprenem aquell fil perquè la història insisteix a repetir-se. L’anunci del Hub a l’antic convent de les Josefines, al barri de l’Escorxador –un espai que, val a dir, durant anys ja havia acollit usos residencials per a persones en situació de vulnerabilitat sense generar cap conflicte veïnal– ha tornat a activar un malestar conegut, que emergeix sempre que la vulnerabilitat deixa de ser una idea abstracta i pren cos, lloc i veïnat.

Balàfia ahir, l’Escorxador avui: un patró massa similar per no preguntar-nos si el problema és, realment, “l’alberg”. Quan es rebutja un projecte que vol dignificar un espai degradat i reforçar la convivència, però el debat es redueix a qüestionar els serveis socials, cal preguntar-se si es vol construir o vetar. El conflicte reapareix amb un relat recurrent: veïns i veïnes que se senten exclosos d’un procés viscut com a imposat, sense espais de participació comunitària.

Potser val la pena preguntar-nos què és exactament el que volem decidir quan demanem participació. Si l’objectiu és millorar el projecte al barri, o si en realitat estem traçant línies vermelles que exclouen usos i persones abans fins i tot de dialogar, sovint condicionats per estigmes, pors injustificades o càlculs polítics que alimenten el conflicte.

Perquè quan la participació serveix per decidir qui pot viure a prop nostre i qui no, acaba traçant fronteres. I els drets que només volem lluny de casa no són drets: són privilegis.

La participació és imprescindible, sí, però ho és en totes aquelles decisions col·lectives que han de millorar la qualitat de vida de tothom: quin model de comerç, educació o de turisme volem, per exemple. El que no pot estar en discussió és si els drets socials són negociables; el debat legítim s’ha de situar, si de cas, en el model de governança i en com es garanteix una participació ciutadana real.

Avui el focus és el mal anomenat “alberg”, però demà pot ser qualsevol altre servei per a les persones. Quan el rebuig es legitima, no hi ha cap garantia que l’hostilitat no acabi dirigint-se contra altres col·lectius, fins i tot aquells que avui considerem intocables. I cap de nosaltres és immune a necessitar, algun dia, allò que avui es rebutja.