Escopir

Ahir, tot just sortir de casa, vora el Rectorat, em vaig creuar amb un home d’uns trenta anys que va escopir a terra i, per menys de deu centímetres, l’escopinada no va aterrar a sobre del meu peu. Vaig recriminar-lo pel seu gest i ell no va obrir boca, sinó que em va mirar amb cara de “què passa?, per què et poses d’aquesta manera?”. Solament li va faltar dir-me histèrica.

Porto dies donant tombs a aquesta nova costum social que, disculpeu-me, m’ha agafat amb el peu canviat. No sé identificar el moment exacte en què m’he convertit en una comptadora compulsiva de gent que escup mentre camina. Un dia, des de casa fins a la llibreria, baixant pel carrer Ramón y Cajal vaig comptar vuit homes que van treure saliva per la boca. Sí, sí, homes. Gairebé sempre són homes. En el meu treball de camp m’he topat amb poquíssimes dones. Potser m’he perdut la publicació d’algun estudi prestigiós que prova que el gènere masculí segrega molta més massa salivar i que si no l’escup pateix el risc de morir ofegat.

Ben cert és que aquest costum em molesta molt i em costa tolerar-lo. Crec que és una manca de consciència de cura de tot l’entorn comú i públic que situo al mateix nivell que llençar burilles, no recollir els excrements de gos (sí, sí, també tinc gos i gairebé cada dia m’acabo discutint amb algú) o bé no dipositar les escombraries a dins el contenidor.

Em consta que la nostra ciutat no és un cas aïllat. Per exemple, a alguns carrers del Raval de Barcelona han aparegut empaperats amb uns cartells que demanen sancionar amb multes de cent euros tot aquell que escupi a terra. Si depengués de servidora, aquí faria el mateix. Primer, una bona campanya informativa amb un eslògan cridaner com ara “Guarda’t la saliva” i, si no tingués el resultat esperat, passaria a executar el segon pla que es basaria a aplicar directament una sanció. Potser vostès pensaran que amb tot el que està succeint al món, no n’hi ha tant per una escopinada. El problema és que no solament es tracta d’una escopinada, sinó de com es mira el món i amb quin poc respecte es tracta. I és quan no ens respectem, els uns als altres, quan sorgeixen els conflictes.

Resumint, que en algun moment o altre, des de les institucions pertinents s’haurà d’abordar el tema sense eufemismes (aquest i el de la neteja en general) per evitar que els nostres carrers s’acabin convertint en autèntics camps minats de brutícia.