No a la guerra

“La crisi consisteix precisament en el fet que el vell món es mor i el nou encara no pot néixer; en aquest interregne apareixen els monstres”, Antonio Gramsci.

Hi ha moments històrics en què aquesta frase sembla escrita per descriure exactament el temps que vivim. El vell ordre internacional, nascut després de la Segona Guerra Mundial i basat —almenys en teoria— en el dret internacional i les institucions multilaterals, fa temps que mostra esquerdes profundes. Però el nou ordre encara no ha pres forma. I és en aquest espai d’incertesa on reapareixen els monstres: la guerra com a instrument polític, el cinisme de les grans potències i la banalització del sofriment de pobles sencers.

Ho veiem a massa llocs del món: a Gaza, a Ucraïna, al Sudan i també en l’escalada de tensió que envolta l’Iran, que amenaça d’obrir una nova fractura global. Conflictes diferents, amb arrels complexes, però amb un denominador comú: la vida de les persones convertida en moneda geopolítica.

En aquest context, tornar a dir “No a la guerra” no és una consigna antiga ni una ingenuïtat. És una necessitat política i moral.

Aquesta setmana, moltes persones hem tornat a sortir al carrer per dir-ho amb claredat. No perquè pensem que una concentració aturarà els míssils, sinó perquè sabem que la indiferència és el primer pas perquè la barbàrie es normalitzi. I quan la barbàrie es normalitza, la democràcia es debilita.

Des d’Esquerra Republicana sempre hem defensat una idea clara: la pau no és només l’absència de guerra. La pau és justícia, drets humans i autodeterminació dels pobles. És defensar el dret internacional per damunt dels interessos geoestratègics de les grans potències. Per això Catalunya ha de ser una veu nítida al món: una veu que no accepti la lògica de blocs, que no justifiqui la mort de civils i que defensi sempre les vies diplomàtiques i polítiques per resoldre els conflictes.

Dir “No a la guerra” també implica proposar alternatives. Reforçar la diplomàcia i la mediació internacional, defensar els drets humans, promoure l’acollida de persones refugiades, revisar les relacions amb actors que vulneren drets fonamentals, impulsar la cooperació i reforçar les polítiques de cultura de pau.

També en clau municipal. Les ciutats no poden ser indiferents als impactes dels conflictes. Per això, en moltes ciutats hem plantejat set mesures per afrontar les conseqüències dels conflictes, amb l’objectiu de preparar les institucions locals davant possibles efectes econòmics, socials i humanitaris que se’n deriven.

Poden semblar mesures modestes a escala local davant la magnitud dels conflictes. Però la pau també es construeix així: amb institucions compromeses, societats mobilitzades i governs que posen la vida al centre. Perquè cada guerra, sigui on sigui, ens interpel·la a tots. També des de Lleida. També des de Catalunya.

Les guerres generen crisis humanitàries, fluxos de refugiats, tensions econòmiques i un deteriorament profund de l’ètica internacional. Quan la violència es converteix en norma, ningú no en queda al marge. Per això és important que les ciutats també alcin la veu. Que Lleida digui que no vol acostumar-se a veure la destrucció convertida en una notícia més. Que encara hi ha una majoria social que creu en la diplomàcia, el diàleg i la fraternitat entre pobles.

En aquest temps d’incertesa, el més fàcil seria resignar-se. Però la història ens demostra que la resignació mai no ha construït societats més justes.

Per això cal continuar repetint-ho, tantes vegades com faci falta: No a la guerra.