SEGRE

Creado:

Actualizado:

La manipulació és un supermercat on el màrqueting de les mitges veritats i la tafaneria poden ser més rendibles que l’ètica i els principis. Aquella frase furonera “m’han dit que...” és una mala compra, perquè qui la pronuncia, a més de ser un bocamoll, es carrega de feina ja que estarà obligat a mantenir aquesta maledicència i a perjurar que d’altres han dit el mateix. Fixeu-vos també en una carambola d’aquest mercadeig: una mentida es pot convertir en “notícia certa” quan sorgeix un detall casual que la pot fer creïble.

Una regla elemental de conducta aconsella que si tens la casa de vidre no et convé tirar pedres a la gent. Als personatges públics, inquilins forçosos d’aquestes cases, també els amoïna la transparència, el que veu la gent; per tant, els cal interpretar el seu propi personatge, fins i tot sobreactuen perquè necessiten la validació social, al cap i a la fi, viuen d’això. En poques paraules, quan una celebritat mediàtica o un mal polític es transforma en un penós actor, els seus peus de fang es baden i comprova que els enemics tenien la rancúnia ben guardada al celler, fresca i viva.

No sempre la teatralitat és una bona disfressa per sortir-se’n, d’un mal tràngol, ja sigui càrrec públic, president d’una petita cooperativa del camp o protagonista de la premsa del cor. Amb el “fer veure que” comença l’ofec dels falsos líders.

Els qui més pateixen la fragilitat d’aquestes cases són els que volen viure de la política. Amb l’aval de tenir una edat en la qual l’actitud d’uns et recorden el comportament d’altres, puc dir que he conegut voluntariosos aspirants a ser càrrec de lliure designació que portaven anys escombrant la pista de ball i arreplegant cadires, confiats que es premiaria la seva vàlua, o com a mínim la seva lleialtat, quan un desafortunat esdeveniment els condemna a continuar escombrant i arreplegant cadires. Dolguts, és ben fàcil sospesar les pedres que amb els anys han guardat a la butxaca i desterrar la devoció al seu partit per acaronar el desig de fer la traveta al pèrfid cap de fila... o bé confiar d’aconseguir un premi menor de la “pedrea” de designacions digitals... s’ha de viure. El refús d’allò que esperaven agafa gust de sarcasme que aviat es convertirà en victimisme. Molt de mala gana recordaran una antiga llei universal: el reconeixement dels èxits dura poc i l’expiació dels errors dura anys.

Ben pensat és estúpid honrar un adversari dedicant-li pensaments de rancúnia. No oblidem, però, que un antagonista pot ser una persona molt franca de qui pots aprendre alguna cosa i així, sense desitjar-ho cap dels dos, et pot fer més savi. Coneixem gent que se sent intranquil·la per causa d’un futur immediat en aparença fràgil i vidriós, perceben un entorn superficial i que l’economia familiar depèn més de la discrecionalitat de l’euríbor que del seu esforç. La nostra societat no ens dona certeses. Els pensadors més abstractes parlen d’èpoques en la nostra vida en què succeeixen girs inevitables del destí i per aquest motiu categòric no som com som... potser per aquesta raó la resposta a qualsevol problema comença per la voluntat de fer.

Certs caps de colla dedueixen que el càrrec atorga una dispensa ètica perquè creuen gaudir d’un espai estable dins el gran búnquer de vidre del seu grup. Necessiten mostrar una combativitat constant... no saben fer res més, per això estan incòmodes quan els elegeixen per governar. Saben per experiència que qualsevol intent de millora que decideixin dur a terme pot acabar generant l’efecte contrari. És el dimoni de la perversitat que escrivia Allan Poe.

La petita política s’alimenta de problemes, millor dit, els han de menester per prosperar, perquè el populisme encoratja i llueix, però quan vol passar a l’acció s’indigesta... el seu avenir pot ser tan calamitós com una casa de vidre envoltada d’antics companys de partit amb pedres a la mà.

El català Estanislau Figueres, que fou el primer president de la República Espanyola, abans de dimitir va llençar aquesta exclamació al Consell de Ministres que presidia: “Senyors, ja no aguanto més! N’estic fins als collons de tots nosaltres!”

tracking