SEGRE

Creado:

Actualizado:

 
 
Jaume Pont i Jordi Pàmias han editat a Pagès i l’Institut d’Estudis Ilerdencs l’antologia Poetes de Ponent, que va de la Renaixença als nostres dies. Es tracta d’un volum indispensable per conèixer els autors més rellevants de la poesia lleidatana. Resulta extraordinària l’obertura de mires de tots dos en incorporar aquest estol de poetes, l’obra d’artistes com Enric Crous o Benet Rossell i la producció visual de creadors multidisciplinaris com Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet o Manuel de Pedrolo.

De totes aquesta aportacions innovadores en una antologia de poetes, la més significativa és la de reproduir poemes d’Enric Crous, cosa que resulta genial en el seu fons. En el seu pròleg, els autors ja parlen que no antologuen poetes en llengua castellana, i en parlar de l’avantguarda surrealista, hi hauria d’entrar Viola i Gamón, però es veritat que Crous, impulsor de la revista ART en aquells antiartístics anys trenta, va practicar la poesia automàtica. Només ho va fer en aquells temps i aquests poemes que reprodueix l’antologia són els únics que va gosar a publicar en vida, i són realment un testimoni de la rebel·lia que l’impulsava. El cas de Benet Rossell és diferent, però innovador a la fi. Benet també va practicar la multidisciplinarietat, a través de disciplines diverses, com el cinema, la pintura, o el dibuix. El concepte llibre va ser sempre present en la seva producció, ja fos il·lustrant textos d’altri, com a través dels seus poemaris, que es van publicar en editorials a l’ús i plaquettes de distribució limitada. El concepte de poeta s’escau veritablement en la seva definició i està molt bé posar-lo al costat dels poetes de la seva generació, com Carles Hac Mor, òbviament.

Després hi ha el cas dels tres poetes visuals, Viladot, Pedrolo i Josep Iglésias del Marquet, que apareixen amb exemples de les seves creacions de poesia concreta i visual. Pedrolo va ser descobert tardanament com a creador visual, però va ser gràcies a Viladot que va descobrir aquest vessant de la poesia europea del seu temps. Sorprèn que en el seu pròleg, que va escriure per al llibre T47 de Viladot, parli de noms de l’escena internacional, abans que ho fessin els crítics barcelonins. La meva conclusió al respecte és que Viladot va obtenir de Felipe Boso la informació bibliogràfica suficient per estar al dia. Boso nodria Viladot de llibres, i aquest els comprava també en els seus viatges de Londres. Majoritàriament antologies de la poesia experimental que ell emprava per la seva pràctica personal, però que feia partícep de les seves descobertes a Pedrolo. Aquest, per exemple, parla en aquell pròleg d’Eugen Gomringer, pare de la poesia visual, i jo mateix vaig donar a mà a Gomringer el pròleg de Pedrolo, que va provocar una gran sorpresa per la seva anticipació.

Entre Viladot i Josep Iglésias del Marquet ja hi ha més disparitat d’influències. L’un i l’altre s’atribuïen la descoberta de la poesia visual internacional, i va provocar ferides entre tots dos. El cas és que les edicions més singulars, les més excepcionals, són les que varen fer plegats. Si Viladot va tenir accés als corrents internacionals a través de llibres, Iglésias del Marquet ho va fer directament, per les seves estades a Anglaterra i el Canadà, on va conèixer directament aquests exemples que a Catalunya no tenien la consideració de res, ni d’obra artística, ni literària. Cal tenir present que els Pòsters Poemes de Viladot els va presentar a un certamen de poesia discursiva, i el jurat, format per prohoms de la literatura catalana, els va rebutjar dient que això no era poesia. Doncs ara resulta que sí, com és lògic, i una antologia de poetes de Ponent pot incorporar sense problema les experimentacions originals i automàtiques d’un creador antiartístic, com les extensions visuals d’uns artistes poetes.

tracking