Panorama des del pont

Havent sobreviscut a les festes nadalenques, a boires persistents, a freds polars, a vents huracanats, al plor plujós de la Candelera, a la costa de gener i a la de febrer –que també fa pujada–, a la desfeta del Barça a París, a la sentència absolutòria de la infanta i, en alguns casos, a contratemps encara pitjors, ens disposem a travessar d’una embranzida el poc que resta d’hivern com si fos un pont sobre aigües negres i gelades, anant amb compte de no perdre l’equilibri i precipitar-nos per la barana. A l’altre costat, la primavera, la calor i la llum de l’esperança. El dia s’allarga per les dues puntes: per Nadal, un pas de pardal; per sant Esteve, un pas de llebre; per Any Nou, un pas de bou, i pels Reis, ase és qui no ho coneix... El sentit de la parèmia sembla clar, encara que potser caldrà il·lustrar aviat els més joves respecte de què coi era un pardal, perquè aquest ocell abans omnipresent als nostres paisatges veu reduït de forma accelerada i alarmant el seu cens, fins al punt d’entrar en perill d’extinció, sobretot a les ciutats. A Londres ja no se’n veu cap. Aquí a Catalunya se n’han perdut dos milions i mig d’exemplars en tan sols una dècada. Ara em sap greu haver afollat tants nius, de petit, allà al poble. Les causes? Diverses, potser cap de definitiva però totes coadjuvants: insecticides, contaminació, soroll, progressiva urbanització dels camps, falta d’aliment i competència d’espècies que no paren de créixer en nombre, com els coloms o les cotorres procedents d’Àfrica o Amèrica, en especial la myiopsitta monachus o cotorreta de pit gris, més coneguda com a cotorra argentina, que sona a redundància (és broma: m’agrada la loquacitat dels argentins, el seu gust per la paraula precisa que fa que fins i tot individus tan rudes com l’entrenador Cholo Simeone s’expressin com acadèmics de la RAE).

Es prolonguen els dies amb passes cada cop més llargues –de pardal, de llebre, de bou– i quan travesso la passarel·la dels Camps Elisis de bon matí per anar a la feina ja no és fosc del tot i els primers raigs solars pinten de rosa la Seu Vella i a baix al riu es poden distingir estols d’ànecs que s’entesten a remuntar el cabal aigües amunt amb un esforç que s’endevina inútil i que em fa pensar en l’última frase d’El Gran Gatsby: “Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat”.