SEGRE
La artista leridana Lily Brik, ayer en el Espai Orfeó junto al grafiti pintado en una puerta de madera.

La artista leridana Lily Brik, ayer en el Espai Orfeó junto al grafiti pintado en una puerta de madera.SANTI IGLESIAS

Creado:

Actualizado:

Anant o tornant del despatx, de dilluns a divendres passo dues vegades sota la clara mirada –un sol ull blau, l’altre se’l tapa amb la mà esquerra– de la geganta pèl-roja pintada per una colla d’artistes dirigits per Lily Brick. Un mural “solidari,” denunciant el malbaratament d’aliments, que ocupa sencera la paret posterior d’un dels dos blocs de vuit o nou plantes que integren l’anomenat Edifici Terra Ferma, a l’avinguda del Segre. La veritat és que aquella donassa imponent, que sosté una gran safata rodona buida amb la mà que no oculta cap ull, impressiona força.

La nit que vaig conèixer Lily Brick no em vaig poder estar de preguntar-li per què havia triat com a nom artístic el mateix –intercalant una c– de l’amiga íntima de Maiakovski. La muralista lleidatana es diu en realitat Mireia Serra Bernadó i jo conec bastant son pare, company molt temps de feina en una oficina situada justament als baixos de l’immoble ara guarnit per la seva filla. El món –i Lleida en particular– és un mocador, més avall afegiré encara arguments per justificar aquesta percepció.

Lily o més aviat Lilia Brik, aquella russa guapa, intel·ligent i polifacètica (actriu, escriptora, escultora, directora i productora de cinema), nascuda a Moscou en 1891, germana d’Elsa Troilet, que seria l’esposa del poeta francès Louis Aragon, ha passat a la història de l’art i la literatura sobretot pel seu caràcter lliure i rebel, pionera de l’alliberament feminista en una època encara poc propícia a atendre les reclamacions d’igualtat de gènere, i també per ser l’amant i la musa de Vladímir Maiakovski, que li dedicaria versos tan encesos com aquests: “Per a mi no hi ha un altre sol que el teu amor (...) / no hi ha un so més alegre que el so del teu nom estimat.” Per cert, no sé què opinarien tots ells de les atrocitats comeses actualment a Ucraïna pel president del seu país, si bé és fàcil d’imaginar.

En aquell mateix Edifici Terra Ferma, a l’altura del colze esquerre de la colossal cambrera vestida de verd, és on vaig tenir el meu primer pis a Lleida. En guardo records amables i amargs, corresponents a etapes biogràfiques de gran alegria i pena extrema. Després me’l vendria a una parella que s’acabava de casar. D’això en deu fer ja trenta anys. L’altre dia els vaig veure pel carrer. Caminaven agafats de la mà. Estic content de pensar que almenys hi hauran sigut feliços.

tracking