DIA DE REG
Dinami/Flavini
Retrobo a la pàgina 45 d’Avui és sempre, la magnífica antologia poètica de Pere Rovira acabada d’editar per Proa, un poema del llibre Cartes marcades, del 1988, que porta un títol força llarg: Elegia d’Ausoni a Dinami de Bordeus, que va ensenyar i morir a Lleida. Es tracta del suposat plany d’aquell conegut poeta en llengua llatina del segle IV per la mort d’un professor de retòrica i gramàtica que mentre va viure prop de la desembocadura de la Garona es deia Dinami i quan va venir a parar a les ribes del Segre, per causa d’un “pecat que els nostres temps odien”, en el fons només “culpable de ser dòcil a la carn / i rebel a les lleis cruels dels anys”, adoptaria el nom de Flavini. Aquí a la “boirosa Lleida”, aquell exiliat per amor seria bastant més feliç que a la seva antiga pàtria.
Em prenc la llibertat d’explicar en prosa el context històric de l’episodi que inspira aquests versos. Dècim Magne Ausoni, convertit al cristianisme i futur preceptor de sant Paulí de Nola i de l’emperador Gracià, que l’any 379 el designaria cònsol de Roma, al·ludeix en efecte al seu compatrici i col·lega a la universitat bordelesa anomenat Dinami, que fugint de la persecució de la justícia per haver comès adulteri s’instal·larà a Ilerda, la qual és qualificada pel mateix Ausoni de “pàrvula”, és a dir, petita. Per tant, un lloc ideal on amagar-se.
Sota la falsa identitat de Flavini, aquí podrà reprendre l’exercici de la docència i es casarà amb una pubilla de casa rica i de bon veure, així que encara al final hauria fet sort amb el canvi d’aires. El text ausonià que fa referència al diguem-ne expatriat sentimental es titula Dynamo burdigaliensi qui in Hispania docuit et obiit. A veure: Dynamo és Dinami, burdigaliensi el gentilici dels veïns de Burdigalis –topònim en aquella època de la capital aquitana–, docuit significa que va ensenyar i obiit que va morir.
Pel que fa a Hispania, no cal que m’hi estengui gaire (durant l’imperi romà no filaven tan prim com ara, en la qüestió nacional). L’amic Dècim hi relata com, després de marxar de la ciutat on l’home residia i feia classes, “parvula quem lathebis fouit Ilerda suis”, en català que “la petita Ilerda t’agombolà en els seus recers”, segons la traducció potser ja una mica rovellada de Carles Riba i Anton Navarro al primer volum de les obres d’Ausoni, dins la col·lecció Bernat Metge, publicat en 1931.