El pelegrí del casal gris
Dimarts de Setmana Santa. Bell-lloc d’Urgell. Deu del matí. Surto per fer un mos a Lo Diari. Mentre travesso a peu el pas a nivell, sento algú parlant en anglès. És un home si fa no fa de la meva edat, amb ulleres de sol, calçat esportiu i una motxilla a l’esquena, que intenta fer-se entendre en la seva llengua per part d’una veïna del carrer que posa cara de no plegar-hi res. Paro l’orella i interpreto que el foraster, que no té pinta d’haver vingut a collir fruita com d’altres passavolants que deambulen pel poble, demana si hi ha algun lloc a prop per prendre un cafè. M’hi acosto i li dic que m’acompanyi, que precisament és on vaig i que el convido a esmorzar. Una mica sorprès, m’escruta de dalt a baix, s’ho rumia uns segons, suposo que avaluant possibles intencions ocultes, i al final deu concloure que semblo inofensiu i accepta la invitació.
Mentre ens adrecem caminant cap al bar, m’explica que recorre tot sol el camí de Sant Jaume, sencer fins a Santiago, la sisena vegada que ho fa, aquest cop, i per canviar de ruta, resseguint el tram català des de Barcelona, d’on fa tres dies que ha sortit, tres jornades senceres sense trobar cap altre pelegrí, havent sigut l’únic hoste nocturn als albergs de Montserrat, Cervera i Tàrrega, de manera que soc la primera persona amb qui deu haver parlat més de cinc minuts seguits. La pròxima nit dormirà al de Lleida. Preveu arribar-hi en un parell d’hores, just abans de dinar. Li recomano que a la tarda pugi a la Seu Vella.
Entaulats a Lo Diari, l’Eva li serveix el cafè amb llet i la cookie que ha demanat i a mi, un entrepà de fuet. La fem petar una bona estona. M’explica que és de Newcastle però viu a Xangai, on s’acaba de jubilar com a enginyer naval. M’ensenya fotos de la ciutat xinesa i em costa de reconèixer-la: ja fa quatre dècades que hi vaig ser. Està tan content que fins i tot truca per WhatsApp a la seva dona actual, una xinesa molt simpàtica, perquè em pugui saludar. Es diu Ping i li faig la broma que espero que el seu cognom sigui Pong. Abans que marxi li pregunto el seu, de nom. Graeme, contesta. No l’havia sentit mai. Més tard, a casa un altre cop, ho busco a internet. Una variant tradicional escocesa de Graham, referida en origen a algú provinent d’una “gray homestad”, que vol dir casal o mas gris. En acomiadar-nos, em va dir que guardaria un bon record de Bell-lloc.
