La memòria esborrada

El fotògraf Jordi V. Pou exposa aquests dies a Cabanabona, en el marc de la Fira Art Fotogràfic FOTARTC’25, VI. No cometràs actes impurs, vint-i-dos fotografies en blanc i negre que aborden un silenci col·lectiu, els abusos sexuals a menors en el si de l’Església catòlica. “Un treball sobre allò que s’amaga, que no es diu, que es deixa podrir en silenci. La foscor no és només absència de llum, sinó espai d’oblit i de memòries esborrades. Aquestes imatges són reconstruccions imaginades de veritats que van quedar fora de camp, fora de focus, fora del relat. Una memòria tèrbola, suspesa entre el que va passar i el que es va voler esborrar”, diu el mateix Pou sobre les seves representacions.

Amb el Jordi, m’atreviria a dir que fa molts anys que tenim complicitats estètiques, ell des de la imatge i jo des del poema. Sento que, en certa manera, compartim una mirada. I ara que s’ha endinsat en l’univers inabastable i inhòspit de la intel·ligència artificial, aquest diàleg imaginari que podem plantejar-nos no acaba, sinó més aviat al contrari, s’eixampla i s’aprofundeix, per exemple en aquests 22 paspartús penjats en una paret, a mode d’exposició clàssica, imatges creades amb IA que juguen en un format tradicional amb l’aquiescència de l’espectador, que té associada en el seu ADN la fotografia amb la realitat, amb la veracitat, amb la versemblança.

Però tot això són conceptes del passat, que s’insereixen en el present. Què és, aquesta realitat? Des de la cova de Plató, la cosa no està gens clara. Jo voldria pensar que la realitat ho és tot, com un déu omniscient, també el que s’amaga en el doblec de la part més estrictament figurativa i tangible. Aquestes són les fronteres que ens interessa travessar. Cap al que s’amaga. Fotografies de fets no fotografiats. I la IA, com en aquesta exposició, permet al fotògraf, si se’m permet aquesta ja difusa paraula, indagar en uns marges que no van poder ser testimoniats, perquè qui havia de fer el clic no era allà, ni en el passat ni naturalment en el futur. O sigui que al capdavall Pou usa aquesta eina, una eina com qualsevol altra màquina, per remoure i somoure, per vindicar i per fixar, per representar el món i il·luminar-lo, també la foscor, com els pintors d’Altamira.