El fang de l’esperança
L’herba, les fonts, les plomes dels ocells migratoris, els colors més vius, més elegants, destenyeixen. Quan les ones clamoregen furioses, la mar put.” Ho escriu en un poema titulat Fantasia Antoni Vidal Ferrando en el seu darrer llibre, Entre dues fosques. Vidal Ferrando és un escriptor nascut el 1945 a Santanyí, Mallorca, que per fortuna, i esclar per mereixements, ha trobat aquests darrers anys un ressò de la seva literatura en una literatura, la catalana, procliu al menyspreu i a l’oblit cap als seus mestres. I ell n’és un. Fins i tot li van atorgar el Carles Riba fa pocs anys amb un volum esplèndid, Si entra boira no tendré on anar. Mai és tard si el final és feliç.
En el clam de les ones, en el seu punt més arrauxat i esplèndid, la mar put. I els colors més vius destenyeixen. Però ningú ens diu que el que implica la intensitat de la natura, de la nostra existència, sigui necessàriament dolent. La mar put, però la seva essència es manifesta amb tota la intensitat, i nosaltres tenim el privilegi de viure-la i de dir-la, encara. La llum penetra i distorsiona la llum altra, senyal que perviu, busca i es regenera. Com la flama necessita un cos aliè per ser i siluetejar-se.
“En aquesta illa, i en el punt més pla,/ que és allà mateix on l’ona es trenca,/ a dins del fang humit el jonc es fa”, diu Dante Alighieri, en traducció de Josep Maria de Sagarra. Baudelaire, Wordsworth, Trakl, sabien que pot ser dins d’aquest llot on es nodreixen les coses importants, perdurables. Llavors de tot. L’esperança del que haurà de venir, i simplement la bellesa que passa desapercebuda mentre mou el món, com seure i percebre la remor de la terra, de les pedres, sota les plantes dels peus.
I Seamus Heaney, en traducció de Marcel Riera, parla a Acollida de “la meva enllotada esperança, les terres baixes del meu pensament”, en referència a les aigües que contemplava des de les finestres quan era petit a l’escola. “Anhela que brilli l’aire, que arribi el moment de quedar enlluernat i alleujar el cor.”
En aquesta vida que s’aombra, on ressonen les veus de qui ha mort sense haver vist mai el mar, la nostra esperança, diu Jorge Teillier, és com la llum d’una gerra d’aigua llançada inútilment contra les tenebres. No deixarem de llançar-la.
