Muntanyes de somni

Que a

La vida aèria

, el dietari de Ferran Sáez glossat aquí el darrer diumenge, autèntic catàleg de fílies i fòbies particulars, abundin les invectives contra la contemporània dèria dels viatges i “la trista condició del turista que creu que pel fet de visitar un lloc moltes vegades ja en forma part”, no significa que l’autor no es mogui mai de Barcelona, on viu des de fa molts anys. No, per més que se’ns presenti com un apòstol de la quietud ordenada, amb tot un seguit de rutines i rituals pautats, el

maître à penser

i escriptor granjolí (gentilici dels naturals de la Granja d’Escarp), sense ser allò que abans se’n deia un cul del Jaumet, també agafa de tant en tant les maletes, i en deixa constància en algunes de les anotacions aplegades en forma de volum, en les quals defuig opinar sobre l’actualitat, perquè ja ho fa sovint en tertúlies radiofòniques o televisives i a la premsa, de manera que els apunts transcrits –d’una profunditat intel·lectual poc comuna i alhora un elevat mèrit literari, a més d’un peculiar sentit de l’humor que provoca freqüents i franques riallades, virtuts no sempre coincidents en aquesta classe de llibres– aborden qüestions, tant genèriques com anecdòtiques o personals, d’un interès i una amenitat molt superiors per al lector corrent que si es tractés d’un inventari comentat d’esdeveniments polítics, posem per cas.

Sí que surt del clos domèstic i urbà, encara que de vegades pugui ser o semblar una mica a contracor. Per una nota del juliol de 2016 ens assabentem, per exemple, que des de fa dues dècades puja a estiuejar uns dies a la Vall de Boí, els paisatges de la qual té ja interioritzats fins al punt que han esdevingut matèria dels seus somnis. “Les somio sovint, aquestes muntanyes, en la seva llum canviant.” Però no les considera seves, com sí que li succeeix amb la punta de Montmaneu, que anomena irònicament l’Everest del Segrià, amb els seus “imponents” 495 metres d’altitud, on quan arribi l’hora –i si la família l’obeeix– voldria passar l’eternitat en “versió atomitzada i volàtil” d’ell mateix, tot i que més que incinerat preferiria ser liofilitzat, com el cafè soluble. A Barruera, per cert, segons explica, sortint de comprar a Casa Conilla, contempla l’església de Sant Feliu, “potser la més humil de tota la vall”, amb un campanar tan modest que no es pot comparar amb els d’Erill o Taüll.