SEGRE
14-F

14-FSEGRE

Creado:

Actualizado:

Entre enquestes contradictòries, el pronòstic de les quals no augura precisament la formació fàcil de govern i la disminució de la incidència de la Covid, als nostres hospitals sembla que arribarem al 14-F sense més novetat que la gran deserció de membres de les meses electorals. Tots els mitjans parlen que un 30% dels afortunats al sorteig han al·legat diverses causes per no anar-hi, de les quals s’han acceptat un 70%. Tot plegat dificultarà, i molt, la constitució de meses electorals en diversos municipis. Ningú no parla, però, dels que malgrat no estar especialment entusiasmats pel resultat del sorteig estem a disposició de complir amb el deure ciutadà. Després del bombardeig de tremendisme, gairebé resulta sorprenent que tanta gent hàgim pres la determinació de col·laborar en la celebració de les eleccions. Suposo que la casuística serà tan variada com la dels que no hi hauran volgut ser. En qualsevol cas, no puc parlar pels altres o sigui que parlaré per mi. Passar-se un mínim de catorze hores d’un diumenge fora de casa, sense la família i sense res a fer especialment emocionant ja és un obstacle. Passar-les amb la psicosi d’una hipotètica, que alguns qualifiquen de més que probable, infecció puja el nivell de rebuig però al mateix temps amplifica les ànsies de normalitat. Jo, la veritat, és que al coronavirus no li tinc por; respecte, sí. Vull dir que no m’he sentit mai angoixat davant la possibilitat d’enxampar-lo, tot i que he intentat tenir un comportament responsable, adaptat a les instruccions que ens han donat les autoritats sanitàries, sense entrar a valorar si podien ser d’una altra índole. També he de dir que si la meva font d’ingressos depengués de l’obertura d’un negoci d’atenció al públic, segurament la meva visió seria diferent. En qualsevol cas, precaucions totes; prevencions, cap. Ni tinc por de formar part d’una mesa ni em sento cap heroi per fer-ho. Tampoc soc un soldat de la democràcia que la defensa des de les trinxeres de la primera línia de foc. Ho trobo tot (o potser és que ho intento veure) normal. Si de cas convé guarnir-ho una mica, podria dir que sento que estic vivint aquell moment kennedià en què un no es pregunta què pot fer el país per a ell, sinó que pot fer ell per al seu país. També és veritat que amb poca cosa em conformo.

tracking